El fenomen de la ultradreta: la ultradreta és dreta ultra

El títol de l’article pot semblar un acudit o un travallengua senzill, però és la definició d’una variant de la dreta de tota la vida, la que representa una vella i legítima manera de concebre el món. Si només hi hagués esquerra la societat seria més justa, però probablement també més gris i unidimensional.

Pels fums que té, es diria que la ultradreta és un “tercer gènere”: dreta, esquerra i ultradreta, i així es presenta sovint, mentre que a vegades opta per aixoplugar-se en la respectabilitat de la dreta —ho fa habitualment quan parla d’economia—, llavors la diferència és mínima entre l’una i l’altra.

En realitat, si s’analitzen les idees de la ultradretana es constata que la major part són idees de dreta, per tant, de la dreta, però formulades amb una intensitat un, dos, tres o més graus superior.

El tronc d’idees és el mateix, arrelat en la desigualtat que té un feix d’aplicacions i ha impregnat l’ideari “familiar” de les dretes. La idea de la desigualtat ha sustentat explícitament o implícita el domini ideològic, polític i pràctic de la dreta conservadora al llarg de la història; per contra, l’esquerra té la idea d’igualtat com a pròpia d’ençà la Revolució Francesa de 1789, recordem el lloc central de la igualtat en la tríade “Liberté, Égalité, Fraternité”.  

Poca o cap innovació ideològica aporta la ultradreta, que, en general, té l’origen en una escissió de la dreta i que al marxar no haurà fet més que pouar en el patrimoni ideològic de la dreta. Per això, la frontera ideològica entre l’una i l’altra és molt porosa i el trànsit transfronterer d’idees freqüent. 

Val a dir, que no totes les dretes són iguals – les ultradretes s’assemblen més entre elles, car la radicalitat uniformitza molt—, no és el mateix la democràcia cristiana alemanya, la CDU, que el Partit Popular espanyol. Explica aquesta diferència entre les dues dretes el fet històric de la participació de la democràcia cristiana d’Alemanya (i la d’Itàlia) en la reconstrucció política i moral d’Europa després de 1945, juntament amb la socialdemocràcia van establir les bases de l'Estat de benestar a manera de contracte social consensuat i interclassista.

Res de semblant van fer les dretes espanyoles que, llevat d’unes poques i coratjoses excepcions de líders coherents (l’Anton Canyelles a Catalunya, per exemple) van desaparèixer de l’escenari polític o col·laboraren durant 40 anys. 

Diuen els sociòlegs que a l’hora de la veritat, a les eleccions, es produeix un transvasament de vots entre les dues branques, segons les circumstàncies. Quan la dreta es “radicalitza” recupera vots que havien recalat a la ultradreta, quan la dreta es “conté”, es modera, se centra, s’expressa com a dreta tradicional, aleshores en perd a favor de la ultradreta. Aquesta peregrinació del vot ja s’ha observat entre el PP i Vox.

El vot acordió o de pèndol entre dreta i ultradreta és preferible al vot consolidat a la ultradreta.  Per a la higiene democràtica convé més una majoria de la dreta a costa de la ultradreta, que a l’inrevés és el que va ocórrer el 23-J (2023).

L’honestedat intel·lectual obligaria l’esquerra a reconèixer que és millor viure políticament amb una majoria de la dreta que amb una de la ultradreta, per això, l’esquerra hauria de distingir-les i no ficar-les al mateix sac, com acostuma a fer.

Sempre serà preferible un terreny de respecte de les formes, relatiu o no, així com la possibilitat d’acords que poden arribar a concertar-se entre la dreta i l’esquerra polítiques, fins i tot acords de govern —el cas més reeixit és la “Grosse Koalition” CDU-CSU/SPD que ha governat a Alemanya en quatre ocasions— i que són gairebé impossibles amb la ultradreta, sense descartar-ho del tot, al cap i a la fi, les ultradretes no són alienígenes, sols són radicals d’aquest món que cal contenir per al bé comú i no acontentar com fa el PP.