Del socialisme a la socialdemocràcia

Al segle XIX, la socialdemocràcia va ser una tendència revolucionària difícil de diferenciar del comunisme. Pretenia acabar amb la divisió de la societat a classes, acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció i, en definitiva, destruir el capitalisme.

La democràcia i la via parlamentària per aconseguir-ho eren “trampes de la burgesia”. No obstant això, actualment no s'assembla gens a allò: la socialdemocràcia ha esdevingut sinònim de socialisme democràtic.

El concepte de “socialisme” s'ha vestit sovint contaminat per la seva associació amb les diferents dictadures del segle XX (nacionalsocialisme, socialisme real…). De fet, la idea ha evolucionat i ja és habitual parlar de socialdemocràcia. Aquesta representa un compromís d'acceptació d'un capitalisme de rostre humà i de la democràcia parlamentària com a marcs en què s'atendran els interessos d'amplis sectors de la població.

L'edat d'or de la socialdemocràcia va coincidir amb l'edat daurada del capitalisme (des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la primera crisi del petroli): va ser quan més va créixer l'economia, va haver-hi plena ocupació i van disminuir les desigualtats. Van ser els anys en què la socialdemocràcia es va convertir en força hegemònica.

L'any 1959, el totpoderós Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) va abandonar el marxisme per convertir-se en una formació partidària de l'economia social de mercat, identificant directament el socialisme amb la democràcia. L'SPD va proposar crear un nou ordre econòmic i social d'acord amb els “valors fonamentals del pensament socialista, la llibertat, la justícia i la mútua obligació derivada de la comuna solidaritat”. La consigna seria: “competència on sigui possible, planificació on calgui”.

La socialdemocràcia s'articula sobre els principis de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat, fraternitat i s'hi afegeix la responsabilitat. Els grans objectius socialdemòcrates són la universalització: les pensions, l'educació i la sanitat. Els seus principis immutables són el compromís amb la democràcia, les mesures de redistribució de la renda i la riquesa, la regulació de l'economia i l'extensió de l'Estat de benestar “des del bressol fins a la tomba”.

Per aconseguir-ho cal un Estat democràtic fort per moure's dins de l'economia de mercat, fins i tot per garantir-la. Hi ha dues creences consubstancials a la naturalesa de la socialdemocràcia. Una és el reconeixement que el capitalisme és un sistema inestable en el funcionament.

Una altra que és molt poc equitativa en distribuir els beneficis entre els ciutadans. Per això, aquestes desviacions s'han de corregir mitjançant una intervenció adequada de l'Estat. Aquesta intervenció l'han de decidir els polítics, no pas els economistes.

Contra el que de vegades es creu, les nacionalitzacions no són una de les senyes d'identitat de la socialdemocràcia, encara que van ser aplicades en alguns països com el Regne Unit de Clement Attlee o la França de Mitterrand.

A partir dels anys setanta del segle passat, la socialdemocràcia va anar declinant electoralment. En primer lloc, per la seva ineficàcia en la lluita contra la inflació motivada per les dues crisis del petroli: els que havien domat l'atur van ser incapaços de fer-ho amb els preus. També hi van influir una sèrie de canvis sociològics profunds que van modificar les circumstàncies vitals com ara un progressiu decaïment de la classe obrera tradicional i l'aparició d'una emergent classe mitjana; a conseqüència d'això i de la revolució tecnològica, es va produir el declivi de l'afiliació sindical; la transició demogràfica (d'una societat de joves a una societat de gent gran), que posava en perill la viabilitat de l'estat del benestar; la ruptura de l'equilibri entre el capital i la feina establerta els anys anteriors, etcètera.

La revolució conservadora dels anys vuitanta i la Gran Recessió de l'any 2008, van ser sengles torpedes a la línia de flotació socialdemòcrata. Davant la fortalesa dels postulats ideològics de Thatcher i Reagan, una part de la socialdemocràcia va posar en marxa l'anomenada “tercera via”.

Els principals protagonistes són l'americà Bill Clinton, el britànic Blair i l'alemany Schröder. Van intentar, bàsicament, harmonitzar la política econòmica de la dreta conservadora amb la política social de l'esquerra, per ocupar el centre, on, se suposa, es guanyen les eleccions.

Tot i això, va ser el liberalisme el que va guanyar la partida. Només es van percebre algunes pulsions de socialisme reformador enmig d'un moviment desregulador, amb rebaixes d'impostos i una menor participació de l'Estat en l'economia social de mercat.

En el millor dels casos, es parlava de centreesquerra. Quan li preguntaven a Thatcher quina és la seva herència intel·lectual, responia: “El meu llegat millor és Tony Blair”.

Amb la Gran Recessió que va començar el 2008, es va fer evident que l'economia mundial havia entrat en una crisi general molt profunda; van ser molts els analistes que van creure que havia arribat fins i tot l'hora final del capitalisme. Tot i això, el que s'estava anunciant, era una altra crisi de la socialdemocràcia, amb fenòmens desconcertants com a treballadors de baixa qualificació que, en sentir-se desemparats se'n van anar a refugiar a l'extrema dreta, o professionals d'alta qualificació buscant solucions a l'esquerra del socialisme.

De fet, la socialdemocràcia ha passat de voler acabar amb el capitalisme a intentar gestionar-lo per fer-lo més just. Ara, els valors clàssics socialdemòcrates també són defensats pels partits a l'esquerra de l'esquerra. El comunisme és una cosa residual al món.

Si examinem detingudament els programes d'aquestes forces polítiques que s'autodenominen d'“esquerra conseqüent” les seves propostes són, en general, un retorn a l'edat daurada de la socialdemocràcia (keynesianisme, impostos progressius, regulació, serveis públics, universalitat de les pensions, educació i sanitat, etcètera), amb les implementacions del feminisme i l'ecologisme.

Amb la pandèmia global de la Covid i la guerra a Ucraïna han canviat les condicions. Ara la socialdemocràcia té una altra oportunitat.

Esperem que els partits socialdemòcrates hagin après la lliçó del 2008. Cal assajar nous escuts socials per completar l'Estat de benestar i fer un intervencionisme selectiu.

La qüestió principal és si ens podem permetre sanitat, pensions públiques, universals, assegurança de desocupació, una educació que no sigui prohibitiva, etcètera, o tots aquests beneficis i serveis són massa cars. És un sistema de proteccions i garanties “del bressol a la tomba” més útil que una societat impulsada pel mercat on el paper de l'Estat es manté al mínim?

En definitiva, té futur la socialdemocràcia? Aquesta és la qüestió.