El fenomen de la ultradreta: els rebutjos

Si calgués assenyalar una característica genèrica i comuna de les ultradretes europees seria la del rebuig global del present. No ho comprenen, no ho accepten, ho combaten, la seva cosmovisió és la contrareforma; després, cada ultradreta nacional té els seus rebutjos preferits, encara que totes coincideixen a considerar la immigració com un rebuig prioritari. Ni una sola ultradreta és indulgent o moderada en aquesta qüestió, fins al punt que constitueix un dels senyals d'identitat ideològica del ultradretanisme.

Els altres rebutjos —el farciment de la contrareforma— no són ni pocs ni trivials, componen un quadre reaccionari enfront dels canvis culturals i socials del present com mai  no s'havia donat en el nostre temps contemporani, ni tan sols en els feixismes històrics que, a la seva manera, acceptaven la modernitat i, fins i tot,  van aportar pràctiques noves, per exemple, en l'esport, la higiene o la salut. 

Les ultradretes no pretenen la reforma del present, una cosa a la qual aspira un ampli espectre polític que abasta de la dreta democratacristiana a l'esquerra reformista. No, el programa de la ultradreta és simplement tornar enrere, a un temps social anterior al present; les seves propostes porten sempre el biaix de la negativitat. 

Per a Vox, la ultradreta gran espanyola que comparteix els postulats ideològics del ultradretanisme europeu, aquest temps no pot ser un altre que el preconstitucional, ja que sota l'empara de la Constitució de 1978 s'ha configurat el present que rebutgen. 

I retrocedint de la Constitució s'arriba al franquisme tardà, un temps segur: una Espanya compacta sense Autonomies, de masculinisme ferm, la dona en el seu lloc, la família biparental, l'homosexualitat a l'armari, l'ull de la llei vigilant, els carrers per passejar, els capellans amb sotana, les esglésies plenes, els sindicats verticals, l'exèrcit a casa per si se li necessita, un temps del qual Vox sent una gran nostàlgia, que es nota en Abascal. 

Un altre dels rebutjos identitaris és el del feminisme. Les ultradretes impedeixen o obstaculitzen la igualtat social de la dona amb acritud on el feminisme és combatiu, com a Espanya. Vox nega la violència de gènere amb més contundència que la ultradreta de Geòrgia Meloni, a la qual diu admirar.

La llista de rebutjos “corrents” és llarga i ampliable. Vox rebutja totes les lleis de la llibertat del cos: l'avortament, el matrimoni homosexual, el “transgènere”, el col·lectiu LGTBI en bloc —igual com a Rússia— el divorci exprés, l'eutanàsia, així com la discriminació positiva —encara que la ultradreta és fervent partidària de la discriminació nacional—, el plurilingüisme —el grup nacional dominant imposa la seva llengua—, el factor humà en el canvi climàtic —canvi que com a molt seria un cicle més pels quals passa periòdicament el planeta—, la integració europea —propugnen la recuperació de la sobirania nacional, a tot estirar allò que acceptarien seria una “Europa de les nacions”, el catastròfic passat europeu—. 

Aquesta és només una relació de rebutjos indicativa, però que per si sola explica l'auge de la ultradreta: són rebutjos que estan culturalment, de manera no confessada o inconscient, en l'esperit de molta gent que, si més no, pensa que caldria introduir límits o condicions en l'exercici dels drets i llibertats —“ajustar” del PP—. 

Els canvis culturals accelerats, impulsats pels sectors més dinàmics de la societat, si s'imposen sense una preparació pedagògica —abans del BOE, però també després del BOE durant l'aplicació de la llei—, costen de seguir i de digerir per altres sectors socials. Ho hem viscut amb la llei del “Només sí que és sí”, entre altres. 

La ultradreta interpreta la resistència als canvis d'una part de la societat en el sentit de la necessitat de la radical extirpació del canvi, prescindint dels molts que volen el canvi, la qual cosa suposa tornar a temps en què el canvi rebutjat no existia. 

Per això mateix, la ultradreta és un moviment reaccionari que pretén frenar el canvi social, encara que simplement ho entorpeix o alenteix, perquè el canvi cultural, causa i efecte del canvi social, és imparable, si no ho fos, encara viuríem a les cavernes.