Ja venen els Reis Mags, ja venen els Candidats...

Tinc la imatge clavada: estàvem a segon de primària i jo i un amiguet pujàvem les escales que anaven del menjador al pati. Quedava una setmana per a les vacances de Nadal. Aleshores, jo ja feia oposicions a existencialista i sabia que no existien ni els Reis Mags ni el Pare Noel.

Un adult de la meva família es va lamentar per això i em va demanar que almenys no els ho digués als meus companys. I no ho vaig fer. De fet, després de pujar les escales, em vaig endur una sorpresa quan el meu amic em va dir “Saps que els Reis no existeixen, oi?”. Prudent, jo li vaig dir que ja ho sabia. Ell, llavors, em va mirar i va afegir amb suficiència “Però el Pare Noel sí”.

Règim del 78? Règim Disney

I això seria més o menys la democràcia. Vull dir la democràcia que es pot tocar amb les mans, la realment existent que dirien els que al seu dia vestien amb pana. A les partitocràcies - una barreja entre poder polític i LinkedIn -, els partits, com els Reis Mags, han de fer la impressió d'omnipotència

Què responien els grans quan els preguntàvem que com era possible pentinar tota la superfície terrestre en una nit per repartir regals? “Màgia”, ens deien. Hauríem de prendre nota. Quan ens preguntin que com aconseguirà el nostre partit deportar milers d'immigrants, declarar la independència o pagar les pensions respondrem que, doncs, això, "Màgia".

Éssers presumptament omnipotents, la ferma - de vegades, fins i tot militant - creença en ells i una lògica de mercat que ofereix una àmplia varietat d'opcions donen lloc al que podríem anomenar “Règim Disney”. Per mèrits propis, es podria incloure com una nova categoria política. De moment, és un sistema polític que es mostra màximament estable.

Teoria i praxi del cunyadisme

No caldria desestimar amb tanta lleugeresa els coneguts com a “arguments de cunyat”. No estem per desaprofitar fonts insubornables d'opinió. Ens queden les senyores que palpen la fruita, algun youtuber, els ja referits cunyats i poca cosa més.

Doncs bé, el cunyadisme anota que “tots els polítics són iguals”. A aquesta idea se li pot donar carta de naturalitat filosòfica. Reformulada, quedaria així: que el populisme és el format mateix de la democràcia o, si més no, al que tendeix. Les diferències entre els uns i els altres són de grau. És un panorama força inevitable en què no es pot no ser populista.

La geopolítica, que és la premsa rosa dels homes, acostuma a parlar dels actors polítics. I la cosa està per prendre la literalitat de la paraula. Les partitocràcies contemporànies són règims teatrers a escala dels mitjans de comunicació. Tot i que la incorporació recent de les xarxes socials ha fet una aportació molt notable a aquest art dramàtic que va amb l'urna a tot arreu.

Com el teatre, uns fan com que passa alguna cosa i altres com que s'ho creuen. La diferència és que ara els segons s'ho creuen de debò i, pitjor encara, ja s'ho comencen a creure els primers. Entre les llibertats que va portar la democràcia també hi havia la de ser colló.