Quan l'esquerra abandona la classe treballadora

Que gran part de l'esquerra hagi abandonat la gent que teòricament hauria de defensar no és una cosa que descobrirem en ple 2024. L'exemple més clar és que, mentre cada cop costa més omplir la nevera o pagar el lloguer, aquesta esquerra (que, per cert, fa anys que governa tant a la Generalitat com a la Moncloa) segueix posant el focus en qüestions com la ideologia de gènere, la defensa de la prostitució o el suposat racisme que implica dir “vaig a comprar al xino”.

Més enllà d'això, a Catalunya estem tenint un clar cas d'abandonament (quan no atacs) de l'esquerra a la classe treballadora. Les recents protestes dels funcionaris de presons, que lluiten per aquesta cosa tan feixista i reaccionària com demanar no ser assassinat al teu lloc de treball, han deixat en evidència la majoria d'aquests defensors de la working class.

Han abordat la polèmica sota la premissa que els funcionaris de presons no són treballadors. Són carcellers. És igual que els qui pateixen l'agressivitat d'una part dels reclusos (els sindicats estimen que es tracta del 5 o 10% dels interns) siguin cuiners, professors o metges. Els posen a tots al mateix sac. Són malvats agents repressius que ja cobren un plus de perillositat i, per tant, si hi ha agressions, que es fotin.

El deliri ha arribat fins al punt que han tingut més empatia pels reclusos que pels que es juguen la vida pel sol fet d'anar a treballar. La seva obsessió pels drets dels delinqüents els ha fet oblidar –voluntàriament o involuntàriament– els drets (de protesta, de seguretat i a la vida) dels treballadors de les presons. Aquells que, com ens comentava aquesta setmana Alberto Gómez, custodien els “dolents del carrer”.

Del que (crec) que no s'adonen és que la immensa majoria de la classe treballadora que diuen defensar sentirà més empatia per un altre treballador que per un delinqüent a qui se li ha privat de la llibertat perquè ha comès un delicte.