Imatge en blanc i negre d'Alejandro Fernández i Ignacio Garriga
OPINIÓ

Carta oberta a Ignacio Garriga i Alejandro Fernández

La campanya del 12-M no es pot convertir en la seqüela de la campanya de les passades eleccions generals, amb enfrontaments constants i absurds entre Abascal i Núñez Feijóo

Fins i tot un rellotge aturat fa bé l'hora dues vegades al dia. I això mateix va passar amb En Comú Podem i el seu rebuig al Parlament als comptes del malbaratament de Pere Aragonés. Els catalans evitarem un augment de la despesa pública durant aquest 2024 i anirem a les urnes en un mes i mig.

Plànol general des de la grada de darrere de l'hemicicle del Parlament de Catalunya amb Pere Aragonès parlant des del faristol

Passat el 12 de maig ja haurem votat en quatre eleccions autonòmiques durant l'última dècada: 2015, 2017, 2021 i 2024. Legislatures de dos anys i escaig on ningú ha tingut clar què volia fer al Govern més enllà de pagar sous centmileuristes fins al més ximple del partit.

Vist el panorama i contemplant la mobilització pobra i decadent de la base social del separatisme, hi ha diverses conclusions a tenir en compte:

  1. No és possible guanyar al separatisme si PP i Vox no uneixen forces, però hi ha marge de creixement per a tots dos.
  2. Tenim dos bons líders al capdavant d'ambdues formacions, que tenen perfils diferents i complementaris alhora.

Aquests són els vímets que tenim els constitucionalistes (o patriotes, si ho prefereixen) per intentar menjar terreny, a poc a poc, al nacionalisme. D'una banda Alejandro Fernández, recentment confirmat per la direcció del seu partit. Es preveu que el popular faci èmfasi en el llast econòmic i cultural que suposa el separatisme per a Catalunya.

D'altra banda, el candidat de Vox, Ignacio Garriga, farà de la lluita contra la inseguretat i la immigració il·legal dues banderes que agitarà amb ganes.

El context català

Amb Ciutadans agonitzant, les enquestes deixen clara l'alternativa a l'alternança nacionalista del PSC, ERC i Junts. I aquesta alternativa política passa per les sigles del PP i Vox, els únics partits potables i votables de la nostra regió.

Primer pla del líder de Ciutadans Carlos Carrizosa

El candidat popular surt a guanyar, almenys de portes cap endins. Les enquestes diuen que pot arribar a quintuplicar els seus actuals 3 escons –fins als 15– i tenir grup parlamentari propi. Unes enquestes, que si són certes, consolidaran Alejandro Fernández com a líder del PPC.

Els sondejos no són tan generosos amb el partit de Garriga. El seu marge de creixement és menor, ja que parteix d'una posició força millor que el Partit Popular. Actualment Vox té 11 escons a la cambra catalana.

Una aliança no oficial, però indispensable

PP i Vox tenen l'oportunitat de no repetir els errors que els van impedir, el 23 de juliol passat, arrabassar-li la Moncloa a Sánchez. Els perfils complementaris de Fernández i Garriga els poden fer un gran favor als seus partits si trien bé el blanc dels seus atacs.

Muntatge amb dos primers plans d'Alberto Núñes Feijóo amb cara seriosa i Santiago Abascal somrient

Si alguna cosa és clara, a hores d'ara, és que ningú planteja una fórmula electoral diferent de la de Juan Palomo: “yo me lo guiso, yo me lo como” . Tots dos partits encararan sols el 12 de maig. Els seus votants només els demanarem una cosa: que s'ignorin mútuament.

No volem espectacles sobreactuats ni cenyits arrufats que es relaxen en acabar el debat electoral. No volem uns dient ultradreta als preocupats per la islamització i la inseguretat a peu de carrer. Ni als altres demanant comptes a qui ja va demanar perdó pels molts i freqüents errors del seu partit respecte a Catalunya.

Imatge d'una persona introduint una carta d'una votació en una urna

Feu la vostra campanya, convenceu la gent que sou la millor opció. Feu, de les vostres llistes electorals, espais oberts més enllà de les sigles dels partits. I sobretot: res d'enfrontaments estèrils.

Recordeu que, si arriba el moment de governar Catalunya, ho acabareu fent junts.

Que guanyi el millor.

➡️ Opinió

Més notícies: