Aquest cop sí (tot i el que suposa)

Fa uns dies els deia, en aquesta mateixa columna, que els ultimàtums de Carles Puigdemont han deixat de tenir efecte pels tants incompliments que ha fet. Però en el mateix article, publicat el passat dilluns, també els comentava que aquest cop creia que sí que la cosa anava de veritat. Que tot feia preveure que els set diputats de Junts per Catalunya durien fins a les últimes conseqüències la seva amenaça. I que, si el PSOE no canviava de posició, deixarien caure els decrets —amb mesures importants— que s'havien de votar dimecres al Congrés. Tal dit, tal fet.

A diferència d'altres votacions, on Junts ha deixat en suspens el sentit del seu vot fins al darrer minut, com a les comissions d'Hisenda de finals de l'any passat, aquesta vegada el Govern d'Espanya no podia retirar la votació per guanyar temps de cara a continuar negociant. El calendari, amb els decrets, està molt definit. I si no hi ha una convalidació per part del Parlament en el termini de 30 dies, aquest mecanisme extraordinari que té qualsevol govern —per adoptar mesures urgents, malgrat l'abús que n'està fent Pedro Sánchez per falta d'una majoria que el recolzi—. Perquè si alguna cosa ha quedat clara aquesta setmana, i per això el PSOE rebutja tramitar la qüestió de confiança que reclama Junts, conscients que la perdrien, el president espanyol no compta amb la confiança d'una majoria dels diputats que conformen el ple del Congrés.

La posició de Carles Puigdemont d'aguantar el desafiament fins al final, intentant així doblegar a un PSOE que sembla disposat a no cedir, aquest cop, ha provocat un terratrèmol polític que per primer cop ha posat el Govern contra les cordes. Impedint en seu parlamentària la convalidació de diversos decrets que, en aquesta ocasió, sí que canvien la vida de la gent. Doncs el descompte en l'abonament del transport públic, l'augment de les pensions, la prohibició dels desnonaments a persones vulnerables o el pla Moves per a la compra de vehicles elèctrics són mesures importants en un moment econòmic i ambiental complicat. Però de la mateixa forma que això és absolutament necessari, i requereix el consens de tots els grups parlamentaris, perquè entrin en vigor com més aviat millor, amb un nou decret o els que facin falta, el PSOE va intentar colar entre aquestes mesures el regal d'un palauet de 15 milions d'euros al centre de París al PNV, la pujada de l'IVA als aliments bàsics o el de l'electricitat.

Un cop més, Pedro Sánchez i els seus ministres han actuat com si disposessin de majoria absoluta. I no és això. I no hauria de ser això. El PSOE i Sumar no compten, avui en dia, si és que han comptat algun cop amb ella més enllà de la investidura, a canvi de traspassar línies vermelles del seu ideari i de fer concessions que no s'han complert, amb una majoria parlamentària suficient per governar. Ni Junts ni el PNV, avui enemistat a Madrid amb el PP, en contra del que diuen, no són d'esquerres ni especialment progressistes. Tot el contrari. Però han sabut fer de la necessitat virtut i dur sempre que han volgut a Pedro Sánchez cap al seu terreny. Aconseguint tot allò que sempre havia dit que no els donaria. Fent xantatge dia sí i dia també per aconseguir beneficis pels catalans i electorals per a ells. Malgrat que en molts cops hagin estat enganyats.

Felicitant d'antuvi al president Puigdemont per haver mantingut la seva posició fins al final, demostrant a Sánchez que tot depèn d'ell, d'aquella persona de la qui fa uns anys deia que no pintava res a la política espanyola. D'aquell Puigdemont al qui va menystenir fins a l'avorriment. I al que avui pidola, dia rere dia, suport per poder seguir al poder. Sabent que tot depèn de l'expresident de la Generalitat. Farien bé, un i l'altre, de parlar com més aviat millor. D'arribar a un acord, aquest cop sí negociat, per donar compliment al descompte en el transport públic, clau per persones que vivim a ciutats de l'interior de Catalunya, per revalorar les pensions o per atorgar les ajudes als afectats de la Dana que tanta falta els fan.