Sima de los Huesos sense funerals

L’any 2001 Arsuaga, un dels directors d'Atapuerca, va defensar l'enterrament ritual de la Sima de los Huesos en el Cosmocaixa de Barcelona. Quan se li va inquirir quina era la raó principal de tal interpretació, es va neguitejar i va estampar que, «com t'expliques trobar les restes de 28 individus en menys de 4 metres cúbics de sediment». Va ser llavors quan molts van començar a publicar noves explicacions molt allunyades dels enterraments intencionats.

L'any 2005 vaig anar a conèixer personalment a Arsuaga per tal de contrastar arguments, però la cosa no va acabar de fruir. Posteriorment, i al respecte, vaig continuar preparant un treball per al Spanish Journal of Palaeontology on el primer corrector va donar llum verda a la publicació, però el segon, col·laborador de l'equip d'Atapuerca, el va criticar durament argüint que no tenia en compte el canibalisme ritual. Allò era un greu error, ja que el canibalisme no pertanyia a la Sima de los Huesos amb uns 400.000 anys d'antiguitat, sinó a un altre jaciment també a Atapuerca, el de Gran Dolina amb uns 800.000 anys.

Vaig enviar una carta al director de la revista exposant la falta d'objectivitat del segon corrector, i vaig rebre la proposta de refer l'article amb els consells del primer. El director de la publicació es comprometia a derivar el nou article a altres correctors externs a l'equip d'Atapuerca. Així ho vaig fer l’any 2013 i finalment va ser publicat en el Spanish Journal of Palaeontology de l’any 2015. Més tard, i durant el 2018, un article a la prestigiosa revista PNAS va inspirar-se en el de 2015, i va ratificar aquella explicació amb models matemàtics citant el treball de 2015. I al cap d’uns mesos va venir una entrevista a La Contra de La Vanguardia del 3 de gener de 2019. Tot plegat, aquests van ser els resultats.

La Sima de los Huesos (SH) ha proporcionat la major acumulació de restes humanes del Plistocè mitjà fins a la data. De fet representen el 80% del registre mundial de fòssils del Plistocè mitjà per al gènere Homo. Per tant, SH conté la major concentració d'Homo primitiu de tot el món. Avui dia aquesta gran acumulació de fòssils humans s'ha interpretat com un enterrament ritual. 

L'equip d'Atapuerca defensa que Homo va llançar els seus parents morts per l'avenc sota un acte simbòlic. Si aquesta hipòtesi fos certa estaríem davant del primer ritu funerari de la humanitat. Però ja Stringer va publicar al Evolutionary Anthropology de 2012 uns arguments contraris a aquelles idees. Immediatament, Arsuaga, director d'Atapuerca, va llevar importància a la crisi negant-la i argüint que aquest tipus de discrepàncies son cosa molt habitual en aquests camps científics.

L'accés actual a SH es realitza després de caminar 400 metres en plena foscor fins a arribar a aquest pou vertical. Aquest té aproximadament uns 13 metres de profunditat i en el seu fons es troba el jaciment. Una capa inferior de llims i argiles conté els ossos d'humans i carnívors molt barrejats (unitat argiles vermelles). Un nivell superior de bretxes i llims conté també una gran quantitat d'úrsids (unitat cafè amb llet).

Tot el conjunt d'ossos no presenta connexions anatòmiques. Entre els humans, i a partir de dents, mandíbules i extremitats, es van computar al voltant d'uns 28 individus en menys de quatre metres cúbics d'excavació. Al costat d'ells existeix una gran varietat de carnívors com guineus, felins, llops, mustèlids i ossos, però no herbívors. D'altra banda, no hi ha rastres d'habitacle humà en SH, encara que es va trobar una destral de mà entre els fòssils.

Podríem dir que els defensors dels enterraments rituals a SH argumenten quatre raons per a això. La primera és l'absència d'herbívors assegurant que els carnívors no van usar el lloc com a cau. Per tant, aquests no van poder introduir les restes humanes. La segona raó ha estat la concentració tan elevada de restes d'Homo en tan poc sediment. La tercera, la troballa d'una destral de mà com a prova d'un objecte simbòlic ofert als difunts. I la quarta, un percentatge anormalment elevat d'adolescents conseqüència d'una catàstrofe. Amb aquestes quatre raons s’afirmava que els humans de fa uns 400.000 anys van llançar allí, i simbòlicament, els seus difunts. El problema és que una anàlisi minuciosa dels arguments pateix de força paradoxes.

Una primera paradoxa la trobem en la distribució dels ossos humans. L’any 1997 es van computar uns trenta-dos individus a partir de 1300 restes humanes. Posteriorment, durant el 2004, i amb més de 6500 peces, el nombre mínim d'individus va passar a ser de vint-i-vuit. Aquestes restes humanes mai van ser cossos complets amb connexions anatòmiques. A més hi ha un defecte de metacarpians, metatarsians, tarsals, carpians, falanges, vèrtebres i costelles, mentre que fèmurs, húmers, mandíbules i dents són els més representats. És a dir, el que més transporten i devoren els carnívors, braços i cames, està més ben representat que altres parts del cos faltant el que més trituren, costelles i vèrtebres.

Andrews i Fernández-Jalvo, i per tal d’explicar tot l'anterior, van proposar que els humans havien estat devorats per carnívors. Això ja explicaria que la proporció de les diferents parts esquelètiques d’SH no guardi relació amb el nombre dels ossos d’un cos humà, és a dir, hi ha més caps que cames, la qual cosa s’ha demostrat matemàticament impossible si allò va ser un funeral intencionat. I a més resultaria encara més il·lògic que aquells humans llancessin els seus parents seleccionant les seves parts.

Una altra paradoxa residia en la distribució dels individus per edats. Segons estudis dentals, el 52 per cent d'aquelles restes eren adolescents i adults joves. De fet, el 60 per cent d'ells tenia menys de 19 anys i el 90 per cent menys de 27. Només existia la presència testimonial d'un individu menor de 10 anys. Per tant hi havia un clar predomini de restes humanes de joves i adolescents, i una escassetat de lactants i ancians. Aquella distribució d'edats a SH reflectia una taxa de mortalitat anormal.

En la majoria de recol·lectors-caçadors fòssils i actuals la taxa de mortalitat infantil i anciana és molt elevada, com així també entre els neandertals i heidelbergensis estudiats. SH mostra un nivell de preservació òptim pel que les seves restes haurien de reflectir bé la distribució original de les edats dels difunts. La troballa de restes fràgils i delicades com els ossos hioides, i més de 30 ossos de l'oïda mig, indiquen un nivell de preservació espectacular. És a dir, hauríem de trobar, si n'hi va haver en aquell cementiri, abundants restes de bebès, nens i ancians. Però ja hem dit que els humans d'entre 0 i 11 anys i els de més de 27 van ser escassos a SH.

Aquest predomini d'edats mitjanes i escassetat de lactants i adults no indicava una taxa de mortalitat sinó una cosa molt diferent, una taxa d'accidentalitat. Sabem, i les asseguradores sobretot, que els adolescents i els joves son intrèpids sofrint més que ningú molts contratemps. Aquests s'allunyaven del campament més que bebès i persones grans. Consegüentment podien sofrir un major nombre d'eventualitats. Una d'elles va poder ser la depredació per part de grans felins existents en aquell ecosistema. En fi, que si SH hagués estat un cementiri, hauria de contenir més individus ancians i natals que no pas els adolescents i joves trobats. I cal indicar que tots els cadàvers no van ser producte d'un únic esdeveniment catastròfic, ja que les restes humanes van ser dipositades en diferents moments espaiats per milers d'anys. Els nivells de calcita intercalats entre les argiles així ho testimonien.

Una altra de les contradiccions a SH és la superfície desgastada d'una destral de mà allí trobada. Aquest objecte va ser considerat Per Eudald Carbonell com una ofrena simbòlica per als difunts llançada a l'avenc. Els estudis amb microscopi van revelar que el bifaç mostrava una erosió en les seves vores. Segons dades experimentals, aquella abrasió va ser produïda per sediments arenosos. En geologia s'explica que l'aigua remou, transporta i erosiona els elements dins de les coves. El bifaç trobat a SH seria un exemple d’això de la mateixa manera com els ossos humans d’SH presenten multitud d’abrasions.

Aquests poliments es troben en les superfícies de fractures transversals dels ossos. Se suposa que aquestes es produeixen quan les diàfisis estan parcialment mineralitzades, cosa que passa en menor proporció quan els ossos estan frescos. Per tant aquest arrodoniment en els trencaments transversals indicava que els cadàvers van ser remoguts durant temps després de la seva mort i dins de les cavitats circumdants a SH. Algunes restes cranials també presenten abrasions que Arsuaga va afirmar com a pedrades quan aquests humans jugaven a lluitar. Donats aquells corrents d'aigua per les coves, i el transport dels ossos per aquests, sembla més lògic que aquestes cicatrius es produïssin quan els ossos van impactar contra les parets de les cavitats. A més, i un exemple d'això, el trobem en el jaciment sud-africà de Gondolin on s'han trobat restes humanes erosionades pels corrents d'aigua i barrejades amb altres faunes.

Descrit tot l’anterior sembla força plausible que l'associació de fòssils de la Sima de los Huesos va ser barrejada i erosionada pels corrents d'aigua de la cova. Molt probablement les restes humanes, juntament amb la destral, procedien d'una cambra superior que després l'aigua va arrossegar fins al fons de l'avenc.