Azaña i el catalanisme

Manuel Azaña

Un 10 de gener, com avui, però del 1880, va néixer, a Alcalá de Henares, Manuel Azaña. Tan intel·lectual com polític, tan audaç com sibil·lí, tan intel·ligent com arrogant, tan brillant com ombrívol, tan bon orador com magnífic escriptor. Home de moltes llums i algunes ombres, com tots els personatges que van sobresortir entre els seus contemporanis. Va tenir tants detractors com ferotges crítics, però no es pot negar que la seva eloqüència era admirada pels seus, reverenciada pels seus aliats polítics i respectada pels seus adversaris.

Des del ministeri de la Guerra, la seva primera butaca als passos inicials de la Segona República, es va guanyar no poques crítiques entre els que vestien l'uniforme i es van veure directament perjudicats amb algunes de les seves mesures. Entre ells, el mateix Francisco Franco, a qui va reprendre després de l'últim discurs d'aquest com a director de l'Acadèmia General Militar en què es va mostrar, en paraules d'Azaña, “completament desafecte al Govern, reticents atacs al comandament, cas de destitució immediata si no cessés avui al comandament”.

Les relacions entre tots dos, que van arribar a ser caps de dos estats paral·lels durant la més crua de les nombroses guerres civils espanyoles, està més que documentada a la sèrie “Cap a la Guerra Civil”, que dedica tres episodis a aquests fets.

Emilio Mola, el director de la revolta el 1936, li va dedicar un llibre titulat “El passat, Azaña i el porvenir” en què descrivia la història de l'Exèrcit i el negre present, des del punt de vista del general, que oferien les reformes militars de l'alcalaí.

Azaña ens va deixar els seus diaris, una obra amb un valor històric incalculable, ja que es tracta d'una font primària excel·lent per comprendre els primers anys de la República, alguns dies de la Guerra Civil i les seves últimes reflexions sobre la Guerra d'Espanya. La seva inesgotable afició per l'escriptura permet fer una propera immersió al seu dia a dia, especialment entre 1931 i 1933.

Avui, al 144è aniversari del seu naixement, farem vàlid allò que qualsevol excusa és bona i, mitjançant les seves reflexions sobre els catalanistes entre 1931 i 1939, intentarem construir un article que ens porti un segle enrere i ens apropi a la seva figura. Espero perdonin vostès el plural majestàtic, però això és un article d'un diari i no un text amb encoixinades exigències acadèmiques, així que alguna llicència cal prendre's.

L'estatut

L'aprovació de l'enyorat Estatut, que amb tanta pressa van impulsar els catalanistes als inicis de la Segona República, va portar amb si no pocs maldecaps. La presentació d'aquest, quan encara es discutia la Constitució, va ser, una vegada més, un desafiament gran del veterà Francesc Macià, coneixedor de les dificultats que comportava i amic de desafiaments. Les presses també corresponien a la pròpia energia vital del “president”, tenint en compte que era un septuagenari dels del 1931.

Un dels primers problemes, fins i tot abans de l'aprovació del text català, era l'ordre públic. Els anarquistes van veure des del principi la República com una mica més del mateix, però sense tant uniforme pel mig. Per a ells, el nou règim tornava a ser manejat per la burgesia, de manera que no van cessar les vagues revolucionàries amb pobles que un dia s'aixecaven sota la proclamació del comunisme llibertari. Aquestes insurreccions d'àmbit local solien durar fins a l'arribada de la Guàrdia Civil o els guàrdies de seguretat i assalt. Catalunya era l'epicentre de l'anarquisme espanyol i Miguel Maura, primer ministre de Governació de la República, es desesperava perquè Macià no volia que es prenguessin mesures d'excepció. Azaña coneixia bé aquesta falta de determinació des de la Generalitat i sostenia que Macià no volia “indisposar-se amb els sindicats, dels quals esperava vots per al referèndum de l'Estatut”.

Precisament, la presentació de l'Estatut a les Corts era la part del Pacte de Sant Sebastià que s'havia acordat l'agost del 1930 amb els catalanistes. Segons Azaña, els partits catalans s'havien compromès a no donar cap pas fins a presentar el document i considerava, tant ell com Prieto, que amb la declaració de la República Catalana el 14 d'abril s'havia comès una deslleialtat.

La República tenia molts enemics i, en els seus començaments, venien més per l'esquerra que per la dreta monàrquica, encara descol·locada i sense capacitat de reacció després del terratrèmol del 14 d'abril.

Aquests coquetejos amb la Federació Anarquista Ibèrica, el vessant més actiu i violent de l'anarquisme, mostraven la realitat de la debilitat del Govern Català que necessitava una certa convivència amb el moviment sindical més important d'Espanya. Els partits proletaris resaran Marx, Stalin o Bakunin, no tenien cap simpatia pels nacionalismes que es recolzaven en l'etnicitat com a principal argument de les seves tesis.

Contra l'Estatut es mostraven reticents els republicans radicals d'Alejandro Lerroux i els socialistes, tots dos eren els partits amb més diputats a la Cambra, i Manuel Azaña, president del Consell de Ministres, estava per la tasca de, fins i tot mutilant molt de la seva text perquè contravenia la base fonamental en què s'havia de sustentar la Constitució, recolzar el catalanisme que tan important havia estat en l'adveniment de la República.

La visió política d'Azaña, comprenent la necessitat d'atorgar una autonomia a Catalunya, contradeia la pròpia opinió personal sobre els catalanistes.

Als seus diaris, en què no deixa titella amb cap, és irònic amb Macià, encara que no especialment cruel. Tot i això, es mofa de la mentalitat catalanista, inclosa la de l'arquebisbe de Tarragona, el cardenal Vidal i Barraquer. Aquest, que va ser dels pocs que vestint la porpra “va combregar” amb la República, en ple debat sobre l'expulsió dels jesuïtes, no veia allò amb mals ulls, si bé estimava que s'havia pogut fer una excepció amb els jesuïtes de Catalunya perquè “eren d'una altra manera i per descomptat, millors”. Azaña deia que “el catalanisme arribava a extrems molt acudits”.

Companys i Tarradellas

Després de la mort de Macià el desembre del 1933, Companys va heretar per defunció la presidència de la Generalitat. La Sublevació de 1934 va acabar amb tot el Govern Català a la presó, sent alliberat amb l'Amnistia promulgada pel Govern del Front Popular després de la victòria d'aquest a les eleccions de febrer de 1936.

Va ser durant la Guerra Civil, iniciada el juliol d'aquell any, quan una sèrie de decisions i atribucions assumides per la Generalitat van treure de polleguera Manuel Azaña. El caos regnant les primeres setmanes va facilitar que Catalunya es fes amb l'ordre públic, que encara no havia recuperat després del 1934. Es va crear una Conselleria de Defensa amb un Exèrcit Català i, durant mesos, no es va coordinar cap operació amb el Govern Central . Això va derivar en el desastre de l'intent d'invasió de les Balears i d'altres episodis bèl·lics amb escassíssim èxit. Menció a part mereix la famosa columna Durruti que va acabar defensant edificis a la Ciutat Universitària.

Tot això motivava que la indústria bèl·lica no tingués un esforç centralitzat, per la qual cosa cadascú feia una mica la guerra pel seu compte. Per fi, després de la insistència dels assessors soviètics, desesperats davant aquell maremàgnum i el prec dels militars professionals espanyols, com Miaja o Vicente Rojo; al maig de 1937 es va decidir crear un Exèrcit Popular completament militaritzat que reconstruís un lògic ordre jeràrquic i que tingués les mínimes garanties per defensar-se del que tenia al davant.

Aquesta decisió va demostrar la debilitat manifesta de la Generalitat, incapaç de complir les premisses del Govern Central i amb el mateix president de la República, Manuel Azaña, tancat a la seva residència barcelonina durant quatre dies gairebé sense tenir comunicació amb l'exterior.

El caos entre juliol de 1936 i maig de 1937 queda recollit als diaris. En una conversa amb Pi i Suñer, alcalde de la Ciutat Comtal, Azaña es queixava que l'Estatut havien passat per l' Arc de Triomf. “Que s'havia usurpat al president de la República el dret d'indult, sense privar-se de cap transgressió, de cap invasió de funcions. Van assaltar la frontera, les duanes, el Banc d'Espanya, Montjuïc, les casernes, el parc, la Telefònica, la Campsa, el port, les mines de potassa Per què enumerar! Van crear la Conselleria de Defensa, es van posar a dirigir la guerra, que va ser una manera d'impedir-la, van voler conquerir Aragó, van decretar la expedició insensata a les Balears, per construir la Gran Catalunya de Prat de la Riba…”

Després dels fets de maig de 1937 que van derivar en una petita Guerra Civil en plena Ciutat Comtal, el Govern va privar la Generalitat de l'ordre públic i va nomenar el general Sebastián Pozas Perea com a cap de l'Exèrcit de Catalunya, que no de l'Exèrcit Català, depenent del Estat Major Central.

Les paraules d'Azaña es van fent més grolleres respecte a la Generalitat i, sobretot, contra Companys. D'ell diu, referint-se a la seva actitud en la revolta del 1934: “Procedent de les files republicanes, Companys no era més catalanista que qualsevol català, i ho era molt menys que les persones i els grups que han fet d'aquella paraula el seu cognom polític . Era republicà, senzillament. Ni tan sols sabia parlar el català prou bé per pronunciar discursos correctes en aquesta llengua. Del seu nacionalisme clatell se n'havia sentit parlar.”

Des del maig del 1937 amb prou feines es poden trobar paraules amables amb Companys i els seus coreligionaris. Encara més, en alguns paràgrafs se l'acusa d'estar boig de rematada, però “boig per tancar”.

La veritat és que el neguit d'Azaña respecte al que ell va considerar una autèntica deslleialtat i un prejudici greu per a les possibilitats del Bàndol Republicà durant la Guerra, el va acompanyar fins a la seva prematura mort el 1940. Al llibre “Causes de la Guerra de Espanya” que recull onze articles escrits pel ja exiliat president a França, s'aprecia aquesta protesta especial contra el nacionalisme basc i, sobretot, contra el català. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada…