Els mites i l'execució de Companys

El 15 d'octubre de 1940, després de ser detingut per la Gestapo durant el seu exili a França, Lluis Companys, el president de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil, va ser afusellat als fossats del Castell de Montjuïc després d'un Consell de Guerra que amb prou feines va durar unes hores.

La seva execució va ser l'inici de la creació d'un mite que ha arribat fins avui. D'una banda, els que sostenen que va ser un assassinat a un president elegit democràticament, convertint el personatge en la víctima més excelsa de la repressió franquista. No cal dir que la repetició constant d'aquesta idea alimenta el mitologema de l'“Espanya contra Catalunya”, malgrat que la majoria dels implicats en el procés judicial fossin, precisament, catalans. Lluís Companys és present a cada poble, plaça i, fins i tot, l'Estadi Olímpic Barcelonès porta el seu nom.

D'altra banda, es genera la reacció dels qui, contraris a la mitificació dels primers, sostenen que l'individu en qüestió va ser el responsable més gran de l'atroç repressió que es va dur a terme a Catalunya durant els anys de la Guerra, especialment entre el juliol de 1936 i maig de 1937, que a més cobrava mossegades per facilitar salconduits a adinerats burgesos que tenien com a única opció la fugida davant la seriosa possibilitat de ser assassinats, que va preparar el seu exili emportant-se joies i riqueses afanyades durant els tres anys de Guerra. Aquest grup sosté, per tant, que el procés i l'execució estan més que justificats.

No hi ha espai en aquest racó per a una explicació extensa de la biografia de Lluís Companys, un home que venia del republicanisme d'esquerra i que era més republicà que nacionalista, encara que, com en molts altres casos, va anar radicalitzant aquesta característica al final de la seva vida .

La repressió a Catalunya durant la Guerra Civil i la postguerra

Hi ha fets incontestables que cal citar abans de submergir-se en el procés Companys. La repressió a la Catalunya republicana va ser una de les més dures de les dutes a terme a la rereguarda governamental. Les xifres són equivalents a les de Madrid, amb excepció que el Govern de la Generalitat va romandre en el poder de manera presencial a la Ciutat Comtal des del primer dia fins a la caiguda de Barcelona.

8.352 persones van ser represaliades a la Regió Autònoma catalana des del 20 de juliol de 1936. D'altra banda, després de l'arribada de les tropes del Bàndol Nacional a les quatre províncies, inclòs el període de postguerra, van ser acusades, condemnades i executades 3.688 ànimes.

Per cada represaliat pel Govern de Burgos, havien mort a mans de milícies i forces d'ordre públic més del doble de militars, polítics, religiosos i seglars pertanyents a totes les classes socials. El 17% dels que van caure a la rereguarda republicana, ho van fer a Catalunya.

El lliurament d'armes als sindicats i els partits polítics, autoritzat pel Govern Giral, va ser secundat per la Generalitat catalana. Això va fer possible la derrota dels revoltats a Barcelona, però va portar com a resultat la pèrdua parcial del control de l'ordre públic que va passar a mans de les milícies i altres grups paramilitars, inclosos els escamots d'Estat Català que formaven part de les JEREC.

No es pot negar, no obstant això, la responsabilitat de tot el que estava passant a la mateixa Conselleria de Seguretat. Centenars de documents de la Comissaria General d'Ordre Públic amb el segell de la Generalitat demostren la implicació clara de l'estructura administrativa del Govern Català en col·laboració amb els Tribunals Populars. S'hi pot llegir una terminologia pròpia dels partits proletaris, molt similar al que va passar a Madrid durant les mateixes dates.

El consell de guerra

El Consell de Guerra contra Companys va ser, com tots els judicis de la Guerra Civil, inclòs en què van ser jutjats els militars que es van revoltar a Catalunya; una feina d'amaniment de només unes hores de durada.

Els testimonis presentats no coneixien personalment el que havia estat president de la Generalitat i les seves referències venien de les locucions radiofòniques i la premsa.

Companys va declarar que, una vegada sufocada la sublevació, les masses van començar “el procés de la psicosi revolucionària d'infantilisme, assaigs, furors, misticismes i estigmes o xacres que acompanyen sempre i es repeteixen amb semblança extraordinària quan esclata un gran cataclisme històric; començaven a desvaluar pisos, tirant pels balcons els mobles. Es van establir Comitès i Juntes i va començar tothom a anar armat pel carrer sense que l'autoritat tingués cap mitjà coactiu per impedir-ho”.

Pel que fa a la seva responsabilitat, va al·legar que seva va ser l'única veu que en els primers moments es va deixar sentir per condemnar els excessos. “En començar les passejades, com no podia impedir per la força aquests, ja que els comitès nomenats revolucionaris de milícies, obraven pel seu compte i amb una força armada de què el Govern de Catalunya no tenia. Vaig actuar repetidament sobre aquests, sostenint diversos altercats amb ells, mentre que a la meva propaganda dirigida al país condemnava aquests fets. I gràcies a aquesta actitud meva i del Govern de la Generalitat es van poder salvar gran nombre de persones i béns, de manera que les estadístiques demostren que malgrat la superioritat de la seva població, a Barcelona hi va haver menys víctimes i destrosses que a les altres grans capitals”.

Després va esmentar també els seus desacords amb el Govern de la República, sobretot a partir de maig de 1937. Precisament, és a partir d'aquesta data, quan les passejades disminueixen dràsticament, produint-se la major part de les morts en els primers mesos de la Guerra.

Lògicament, al judici s'exagera el nombre de víctimes mortals en mans de les Patrulles de Control, i les puja a 25.000. Avui sabem, després del minuciós registre elaborat durant dècades, que en van ser 8.352.

Se l'acusa també d'haver fugit a França amb joies i diners sostrets per la Conselleria de finances a les víctimes de la repressió.

Els testimonis

El primer a declarar va ser Carlos Trías, advocat barceloní i oncle del que va ser alcalde de la Ciutat Comtal. Trías va acusar Companys d'intervenir en els assassinats que es van cometre per la creació de les Patrulles de Control organitzades per la Generalitat. Segons el lletrat, les patrulles depenien directament del Comitè Antifeixista i est de la Comissió de la Conselleria de Defensa de la Generalitat.

Altres el van acusar d'haver format part activa en la creació dels Tribunals Populars, d'integrar al Cos dels Mossos individus que formaven part de les Patrulles de Control, en qualitat de Mossos auxiliars. La veritat és que els declarants, l'octubre del 1940, tenien un marcat perfil ideològic.

Només un testimoni, l'advocat José Tapies Mestres, que va prestar serveis a l'oficina de Relacions Exteriors de la Generalitat, fins i tot acusant Companys de ser responsable de tot el que va passar pel lloc que ocupava, però, va declarar “tenir el convenciment personal que els crims, saquejos i robatoris, si els hagués pogut impedir, els hagués evitat”.

Mites i llegendes

Tot nacionalisme es basa en mitificacions de la història que realcen el sentiment d'orgull de pertinença a una pàtria comuna. Per això cal identificar enemics i, així, exaltar herois que s'enfronten en clar desavantatge a un tirà de força molt superior i amb motivacions execrables.

Viriat contra els malvats romans, el Cid contra els pèrfids musulmans, els herois del dos de maig o el Tamboriler del Bruc formen part de successos històrics que arriben al grau de llegenda.

Les xifres són incòmodes i reflecteixen una realitat que enfosqueix una mica la pujada als màxims altars de qualsevol figura que participés a la Guerra Civil i tingués un mínim de responsabilitat. Hi va haver qui va fer un notable i arriscat esforç per evitar la caïnita actitud dels uns i dels altres en les dues rereguardes, però, malauradament, van ser els menys. Uns per legítim temor a la seva pròpia mort o la dels seus familiars, altres per deixar-se emportar per la febre general dels quintacolumnistes per tot arreu i molts, portats per la polarització i l'odi alimentat interessadament, van mirar cap a una altra banda.

Quina responsabilitat hi ha per part del Govern Republicà i el de la Generalitat Catalana de tots els excessos i assassinats ocorreguts a les rereguardes? La decisió de lliurar armes a les milícies i el control d'aquestes a les grans ciutats, va derivar en un caos que va costar gairebé 50.000 vides, sense comptar les que es van perdre als fronts de batalla. Pel costat revoltat, les xifres pugen a més del doble, tenint en compte que les dades d'Andalusia són desorbitadament exagerades respecte a la resta. Això és degut a l'actitud molt individual de Gonzalo Queipo de Llano.

Devia Companys, incapaç de dominar els que cometien aquests excessos, dimitir del seu càrrec?, si, com reconeix en el mateix judici, sent el màxim dirigent de la Generalitat, coneixia el que estava succeint. Per què va consentir que es produïssin milers d'assassinats? Va ser part activa de la repressió?

Deixant enrere la legitimitat de la seva presidència, heretada després de la mort de Macià el desembre del 1933, i cessat per la seva detenció i condemna a Cadena Perpètua pel seu moviment subversiu contra el Govern de la República l'octubre del 1934. Va ser, precisament, una amnistia la que li va tornar la butaca del més alt mandatari de la, llavors, Regió Autònoma. Sense tornar a celebrar eleccions, va fer diversos Governs de concentració en què van participar socialistes, anarquistes, comunistes del PSUC i marxistes del POUM. El primer, el 26 de setembre de 1936. Els partits esmentats tenien les seves pròpies milícies que van participar en la dura repressió. La Generalitat dirigia, a més, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes del qual penjaven, entre altres estaments, les Patrulles de Control esmentades.

No seré jo qui jutgi l'actitud personal d'algú que va ser executat fa 83 anys. Un pot intuir les motivacions de la seva actuació, les pors i les incapacitats. Expressat això, per descomptat, des de la generosa hipòtesi de la no implicació directa en els assassinats. El que és innegable és que, d'acord amb el que s'ha exposat en aquest breu article i posant-nos seriosos, una mica de responsabilitat com a president havia de tenir.

Elevar-lo a la categoria d'excels màrtir laic d'una guerra d'Espanya contra Catalunya que no va existir mai, no deixa de tenir un gran component de mirada històrica amb unes ulleres molt mal graduades. Quan s'analitza el passat cal fer-ho en conjunt i tenint en compte una gran multiplicitat de factors.

Assumint les dades amb l'equidistància necessària, crec que cadascun de vostès pot treure les seves pròpies conclusions, situar Companys al costat dels màrtirs, al dels botxins, o al dels que no van ser capaços d'aturar la barbàrie i van continuar per inèrcia al capdavant de les carteres.

Fins a la propera història digna de ser explicada.