Els aranzels que van rematar un imperi

En les darreres setmanes, la febre proteccionista del gabinet Trump ha fet tremolar moltes de les velles nacions europees, fins al punt de deixar-se la dignitat per tal d’aconseguir una rebaixa en les pretensions nord-americanes. És curiós com els Estats Units, abanderats del lliure comerç durant dècades, s’han posat el barret del proteccionisme que sol ser l’avantsala de la decadència.

Espanya coneix molt bé aquest camí, ja que el va transitar durant la segona meitat del segle XIX i va acabar sent l’últim clau al taüt del seu antic gran imperi ultramarí.

L’última de les tres guerres de l’illa de Cuba va acabar amb l’arribada de l’Exèrcit nord-americà i una rendició que va intentar minimitzar danys, vides i un col·lapse econòmic. És més que cert que la resistència espanyola podia haver estat molt més gran, que Santiago podia haver-se defensat aferrissadament i que la guerra podria haver-se allargat durant molt de temps, obligant els americans a desembarcar moltes més tropes de les que van estar implicades en suport dels mambises.

Però, la veritat és que, malgrat el cop comercial i emocional que va patir Espanya, els danys van ser menors dels que s’haurien produït en cas d’empenyorar tota la Hisenda en una resistència amb poques possibilitats d’èxit. El domini del mar era americà, en una època en què això era tan rellevant com ho és ara el domini de l’espai aeri. Això ho sabien molt bé a Washington, on se seguien fil per randa els postulats de l’historiador i marí Alfred Mahan.

Darrere de tota guerra hi ha interessos que poden disfressar-se de causes identitàries, salvaments de pobles oprimits i altres demagògies. En el cas que avui tractem, van ser el sindicat del tabac nord-americà i l’atractiu del comerç del sucre els que van motivar les voraces crítiques de la premsa sensacionalista que va acusar el comandament de la Capitania General de provocar enormes fams entre la població de l’illa.

Els interessos d’alguns criolls coincidien amb els comerciants nord-americans, per la qual cosa la causa independentista cubana va ser recollida com una exultant simpatia atiada pels Pulitzer i companyia. Mai no hi va haver cap indici de recollir notícies com les multitudinàries rebudes de les tropes peninsulars al port de l’Havana. O els més de 20.000 voluntaris locals que combatien a les files de l’Exèrcit expedicionari. Centenars d’ells van demanar marxar a Espanya el 1898, davant la por de ser passats per les armes per les noves autoritats cubanes que els considerarien traïdors.

Aquests homes, sobretot els que havien pertangut a les unitats de guerrillers que componien una mena d’Exèrcit irregular de suport a les tropes del Capità General de Cuba, no van poder acollir-se a les escales peninsulars i alguns d’ells van haver de viure, almenys durant uns mesos, de les aportacions d’altres companys professionals. El 17 de febrer de 1899, una comissió d’oficials cubans que havien defensat la sobirania i, en molts casos, havien perdut possessions i hisenda, va sol·licitar al general Correa, ministre de la Guerra, rebre algun tipus d’ajuda mentre trobaven un ofici. El 6 de març d’aquell any se’ls va concedir una paga per diversos mesos fins que poguessin guanyar-se el sosteniment per si mateixos.

Els governs de la Restauració, dirigits en els seus torns corresponents per Sagasta i Cánovas, van haver d’afrontar, després de la finalització de la Guerra dels 10 anys, una doble pressió en les relacions comercials amb els Estats Units:

1) D’una banda, la que exercia el mateix govern nord-americà aprofitant la debilitat estructural espanyola que es trobava en franca desavantatge amb el gegant emergent del nord.

2) De l’altra, la que desplegaven els burgesos catalans que demanaven a crits mantenir un proteccionisme que prioritzés els seus productes per sobre dels estrangers, forçant a gravar amb alts aranzels els productes nord-americans i deixant als habitants de l’illa poques alternatives comercials.

La burgesia catalana tenia grans interessos a les Antilles, el mercat captiu que oferien les illes, gràcies al proteccionisme, proporcionava als productes manufacturats una sortida excel·lent. Aquest avantatge constituïa un desavantatge per als comerciants criolls, que només podien vendre els seus productes als territoris espanyols i que en el suculent mercat nord-americà entraven amb la llosa dels pesats aranzels que els feien poc competitius.

Els lobbies de les indústries del tabac i el sucre s’encarregaven, d’altra banda, d’exercir la seva pròpia influència sobre el govern de Washington per alimentar les ànsies colonials pròpies del nacionalisme vuitcentista i emular així els seus germans grans europeus.

Des de 1886, hi va haver diverses comissions de representants de la rica burgesia catalana, que demanaven a Madrid que no cessessin els aranzels.

Antonio Cánovas del Castillo, probablement el polític dinàstic més capaç de la seva època, liderava el Consell de Ministres el 1884, quan es va assolir el tractat bilateral de comerç amb els Estats Units. Amb ell, es va alliberar parcialment el comerç amb les Antilles, es van facilitar les exportacions cubanes, especialment el tabac i el sucre, rebaixant una mica els aranzels, i es van enfortir els vincles econòmics. Aquest tractat, que va estar en vigor fins al 1891, va tenir com a principal conseqüència que s’incrementés la dependència nord-americana a l’illa. No obstant això, es va mantenir la protecció de certs productes espanyols, sobretot el tèxtil.

El 1891, un altre Govern de Cánovas del Castillo va promulgar l’‘Aranzel de Duanes per a Ultramar’, que es va conèixer com a "Aranzel Cánovas". Aquest anul·lava les condicions preferencials del tractat i trencava formalment els beneficis mutus de l’acord comercial.

Cánovas pensava que l’obertura al comerç amb els Estats Units debilitava la sobirania econòmica espanyola, especialment la de les illes antillanes. Els sectors econòmics més forts de l’Espanya de finals del XIX, és a dir, el tèxtil català o la siderúrgia i banca basca, van pressionar el govern perquè es tanqués el comerç ultramarí a la competència estrangera i que es tornés a garantir el mercat captiu.

L’acord bilateral de 1884 havia aconseguit que les exportacions dels comerciants criolls a Cuba fossin cada cop més grans, generant una dependència econòmica creixent cap als Estats Units, i això era vist com una amenaça.

Espanya importava poc des dels EUA, però permetia moltes exportacions cubanes des d’allà, cosa que desequilibrava la balança comercial i només beneficiava els nord-americans i les elits criolles, perjudicant els comerciants peninsulars.

El règim de la Restauració necessitava el suport de les oligarquies econòmiques per continuar subsistint i sobreviure davant l’amenaça creixent anarquista i el creixement republicà. Cedir davant els Estats Units en aquest assumpte implicava perdre el suport intern.

No obstant això, és interessant la visió d’Andrés Sánchez Padilla que atribueix a Cánovas una estratègia forçada per múltiples pressions, tant estructurals com internacionals. Espanya ja era una potència menor i la postura del president va ser implementar l’aranzel per recuperar el control econòmic sobre Cuba i Puerto Rico. No obstant això, el famós aranzel va ser una maniobra híbrida que va intentar acontentar tant les pressions internes espanyoles com les externes nord-americanes. Al mateix temps que es protegien els productes espanyols es rebaixaven els aranzels en productes específics nord-americans: petroli, farina o maquinària.

L’"Aranzel Cánovas" va beneficiar els industrials peninsulars, però va augmentar el malestar crioll, ja que l’acord va consolidar la dependència econòmica dels Estats Units sense que els productes cubans incrementessin els seus beneficis.

El 1894, el govern nord-americà va trencar amb el tractat bilateral.

Aquest va ser ell cultiu ideal per a la rebel·lió que va començar el 1895 i que va rebre el suport de la premsa nord-americana.

La detonació del Maine, la investigació de la qual des del punt de vista tècnic suggereix una detonació interior i no un atac extern o una mina, va suposar el casus belli perfecte perquè els Estats Units entressin en una guerra que Espanya perdria en tan sols unes setmanes. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada.