Mig segle d'estabilitat

El règim de la Restauració pateix la interpretació simplista de ser reduït a un període de falsa aparença de democràcia basada en el tornisme, que es va sostenir gràcies a mecanismes caciquils per assegurar la seva supervivència. Els importants esdeveniments posteriors, com l’adveniment de la República, la Guerra Civil i la dictadura, el van relegar durant un temps a la discriminació historiogràfica. De fet, el període comprès entre 1936 i 1939 és el que més llibres ha merescut en la història d’Espanya.

Per contextualitzar aquest període, el sistema i les seves característiques, cal entendre d’on es venia. Hi ha esdeveniments històrics que destrossen les dinàmiques existents i marquen un canvi d’època. El Descobriment d’Amèrica, la Revolució Industrial, la Revolució Francesa, la Primera Guerra Mundial, etc. Tots aquests fets van provocar profundes transformacions polítiques i socials que van capgirar l’ordre establert i van fer caure sistemes que semblaven sòlids i consolidats.

Espanya arrossegava un endarreriment històric respecte als seus homòlegs occidentals. La seva fisonomia s’assemblava més a la dels estats de l’Europa de l’Est que a la de França, el Regne Unit o els Països Baixos. L’obstinació de Ferran VII per mantenir a flotació un absolutisme ja inestable va impedir qualsevol millora.

La seva mort, deixant com a única descendència una nena de tres anys, va desencadenar la primera de les guerres civils dins la península, un conflicte que va empitjorar encara més la situació del país i va encimbellar els militars liberals, que es van enfrontar als seus antics companys en defensa del pretendent, germà del rei difunt.

Les victòries dels generals liberals, com Espartero, els van atorgar tanta fama i prestigi que ben aviat van caure en la temptació de disputar presidències i fins i tot regències, davant la incapacitat d’una reina regent que va acabar fugint.

Amb la pobra cria, Isabel, van fer el que van voler. No li van proporcionar l’educació que exigia el seu futur, perquè així seria molt més fàcil de controlar i perquè es dedicava a altres afers molt més mundans.

Els pronunciaments militars es van succeir i es van convertir en costum. No hi havia cap govern en què una espasa no fos el guia de la política i del país. Les disputes entre els polítics —i els militars, que també eren polítics— es van aguditzar i es resolien sovint a base de cops d’estat que enderrocaven l’anterior.

El sistema deteriorat es va trencar definitivament amb la Revolució Gloriosa, dirigida per dos generals i un almirall el 1868. La reina es va haver d’exiliar i va començar el que la historiografia va anomenar “Sexenni Democràtic”, que va començar amb bon peu, però que bé es podria haver batejat com Sexenni Caòtic. Prim, el principal valedor del nou projecte, aviat va ser víctima de les rivalitats internes entre els revolucionaris, i el seu company Serrano va quedar com a sospitós del seu assassinat.

Amadeu de Savoia va arribar des d’Itàlia per protagonitzar un canvi dinàstic, però en baixar del vaixell, la primera notícia que va rebre va ser la de l’assassinat del seu principal valedor. Almenys va arribar a temps per presidir el funeral de l’infortunat president del Consell de Ministres, el primer dels quatre que serien assassinats en menys de mig segle.

L’arribada d’Amadeu va donar lloc a la Tercera Guerra Carlina, iniciada el 1872. Conscient de l'embolic en què s’havia ficat en acceptar la corona, el jove monarca va llançar un manifest a la nació i l’11 de febrer de 1873 va marxar per on havia vingut.

Sense Amadeu, va arribar la Primera República, que encara va incrementar més el caos. Un grup de teòrics idealistes, però amb poca visió de la realitat, van ser incapaços de mantenir el nou règim durant més que uns mesos. Quatre presidents i ciutats que es declaraven cantons independents van obligar l’Exèrcit a intervenir en tres fronts: la guerra Carlina, la Cantonal i la de Cuba, que ja feia cinc anys que causava maldecaps a qualsevol que tingués responsabilitats nacionals.

Un altre pronunciament, el del general Pavía, va posar fi a l’efímera República Parlamentària i es va instaurar una altra república amb dictadura inclosa, personificada en el general Serrano, un personatge omnipresent en tots els esdeveniments del període.

Finalment, Martínez Campos, a Sagunt, amb un altre pronunciament, va portar un jove prim i alt, acabat de graduar de l’Acadèmia Militar de Sandhurst: era el fill d’Isabel II i es convertiria en el nou rei.

Cánovas del Castillo, principal arquitecte del nou règim que restaurava la monarquia, es va plantejar diversos reptes si volia garantir que aquell sistema durés més enllà d'un parell d'estius.

Per evitar nous pronunciaments, va fer que el rei fos el primer soldat d’Espanya, vestint els diversos uniformes de l’Exèrcit i la Marina, mostrant-se en públic com el militar més important del país i el garant de l’Exèrcit.

Una constitució inspirada en les anteriors, però amb matisos conservadors, va segellar l’estabilitat. L’acord amb el sector més esquerrà dels liberals, liderat per un dels revolucionaris del 68, Práxedes Mateo Sagasta, va permetre evitar una oposició destructiva. Es va firmar la pau amb els carlins, permetent la reincorporació dels seus militars a l’Exèrcit regular, la qual cosa prometia una pau duradora.

Carlistes, tradicionalistes, legitimistes, republicans unitaris, federalistes i altres grups minoritaris van participar del sistema, formant part del Parlament amb les seves respectives minories.

La guerra de Cuba es va resoldre a Zanjón, i va ser precisament Martínez Campos qui va negociar aquest acord.

El sufragi censatari es va obrir a l’universal a partir del 1890, de manera que, en teoria, la democràcia estava consolidada.

La realitat no era aquesta, però Cánovas va demostrar que amb una gestió equilibrada es podia sostenir el règim, donar una certa estabilitat i evitar més pronunciaments, destronaments i revoltes, tan freqüents a Espanya durant el segon i tercer quart del segle XIX.

Un altre repte va ser l’educació pública d’una població majoritàriament analfabeta, dedicada a l’agricultura. No es va resoldre d’un dia per l’altre, però amb les dècades, les estadístiques van millorar.

El moviment obrer es va fer notar des del principi del règim. Va evolucionar en dos formats: l'àcrata, que va ser molt violent des del principi, de fet, van intentar matar el rei, a Martínez Campos, a diversos ministres i, al final, van acabar amb el mateix ideòleg del sistema, amb Antonio Cánovas del Castillo. L'altre va ser el socialista, també revolucionari, encara que seguidors del materialisme marxista i no de Bakunin, com els seus opositors anarquistes. Els socialistes també van conviure amb el sistema, fonamentalment a partir de principis del segle XX, quan van començar a formar part de l'Ajuntament de Madrid i a partir de 1910 del Congrés dels Diputats.

Els nacionalismes centrífugs a Galícia, el País Basc i Catalunya van suposar un altre dels grans maldecaps pels reptes que plantejaven. Sobretot el tercer, que va aconseguir que el centralisme inicial anés, a poc a poc, cedint en algunes de les seves pretensions. Nacionalistes catalans van formar part dels governs espanyols, com a ministres, des de les primeres crisis.

El sistema va sobreviure a la mort del mateix rei i a la regència d’una reina austríaca que portava en el seu ventre el pròxim monarca i que, durant setze anys, va representar amb exquisida professionalitat les seves responsabilitats constitucionals. Amb el simple fet de deixar fer, mostrar-se virtuosa i no donar peu a rumors sobre romanços i afers amorosos, ja tenia molt de guanyat.

També va sobreviure al desastre del 98. No obstant això, les mateixes divisions internes dels partits dinàstics, que van passar de ser dos principals a quatre, la guerra del Marroc, que va provocar l’oposició del moviment obrer a enviar un sol soldat a l’Àfrica —tot i que, en aquest afer, els governs espanyols tenien les mans molt lligades a escala internacional—, i altres qüestions van anar deteriorant el règim fins a desembocar en el Desastre d’Annual, que va desencadenar ràpidament els esdeveniments posteriors.

En definitiva, el règim va aportar mig segle d’estabilitat, amb totes les cometes que es vulguin posar, però estabilitat, al cap i a la fi. L’Exèrcit no va abandonar del tot el seu protagonisme, mantenint una activitat vigilant sobre els diferents governs i participant-hi a través dels ministeris tècnics. Les tensions internes entre els oficials de l’Exèrcit van ser, directa o indirectament, una de les principals causes de l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Però aquesta ja és una altra història digna de ser explicada.