I aquests ous? Són de corral!

Molt es parla del PSOE state of mind. A títol personal, no em crida massa l'atenció perquè jo soc materialista a conveniència i del PSOE m'interessa la seva estructura. I amb permís del PNB, podem dir que el PSOE és la maquinària política millor greixada d'Espanya.

Això ha portat a il·lustres conservadors a assenyalar el que, d'entrada, sembla una paradoxa; a saber: que és el PSOE el que ara manté unida 'de facto' a Espanya. Però calma aquí amb els equívocs! No parlem de qüestions ideològiques ni bressolem el galimaties plurinacional. Fem una altra cosa.

Al que ens referim és que el PSOE està en la mateixa escala merdosa de l'Espanya real. Diríem que el partit socialista és l'actiu financer que millor recull i reflecteix el subjacent. És per això que el perfil psicològic de Sánchez és irrellevant. Com a molt, podem dir que feia falta algú com ell per posar en marxa el que ja estava en potència.

Tot això té rendiments objectius; el més famós és el “mur”, encara que caldria matisar: per al PP i Vox sí que és un mur, per al cor de passerells que sostenen a Sánchez és una xarxa. En el cas del processisme català, això últim era i és d'una evidència dolorosa. Però ara que Salvador ja té la Generalitat es poden ensenyar les cartes i lluir amb els amics. M'he pres la molèstia de recollir els testimonis perquè vostès els tinguin a mà.

El dildo socialista

Enric Juliana i Iván Redondo, un català i un basc, un cardenal mediàtic i un interiorista polític. Munyidors reptants del dildo socialista. Mòbil del crim: Puigdemont diu que caram, que Pedro, que et faig una moció de confiança a veure si deixes de torejar-me. Resolució del cas: Juliana i Redondo toquen les mans:

La moció de confiança (ju-ja!) és la confirmació per la via dels fets que l'objectiu de la maquinària psoeística era ficar Junts al corral. Només faltava Puigdemont perquè Junqueras ja s'havia prestat a abrillantar el terra a Ferraz. En aquest sentit, la massissa idiotesa de Rufián i Cia ha impedit que ERC assumeixi el rostre de Déu: que porten perdent vots des de fa anys.

I com per un dòmino demoníac, a Aliança Catalana celebren que Junqui & Rufi vagin a dirigir ERC una altra vegada perquè així els ximples s'autoanul·len en l'espai indepe. Però bé, deixem el processisme català perquè prendre mesures al fum és esgotador. Parlem de Feijóo.

El PP, el teu gestor de confiança

No sé per què l'establishment té tan mala fama. A mi m'agrada molt veure la regència de les inèrcies. Ara González, ara Aznar, ara ZP, ara Rajoy; una actualització de l'IPC per aquí, una base americana per allà, una transposició de directives europees també... I si de fons tens un grau de corrupció tolerable i fins i tot folklòric, una uniformitat ideològico-mediàtica sana i un poder adquisitiu garantit, doncs a passar-ho bé.

En l'ordre polític, tot això es traduïa en una partitocràcia amb vocació d'interruptor: PSOE, PP, PSOE, PP. El bipartidisme era la carcassa de la felicitat boomer. Per motius que involucren Silicon Valley i els bancs centrals i que ara no venen al cas, tot això es va enfonsar més o menys aviat i Pedro Sánchez ho va entendre. Alberto Núñez Feijóo, en canvi, plusmarquista de banyera, no ho va entendre.

I d'aquí que una vegada jo sentís a Feijóo parlar del concepte de “frontera ideològica”. És un bon concepte, reflecteix bé l'esperit siamès del bipartidisme. Feijóo, en resum, explicava que Espanya funciona(va) bé quan PP i PSOE són partits d'Estat i tot aquest rotllo. És a dir, quan fan “frontera ideològica”. A partir d'aquí, Feijóo va començar a plorar perquè Sánchez havia radicalitzat el PSOE i etc.

El bo de González Cuevas ho explicava fa poc a La Gaceta. Segons deia, el PP és hereu de la interpretació modernitzadora de la història d'Espanya. Això significa “doncs que Espanya és un país que anava consolidant les seves estructures liberals amb el règim de la Restauració i que hi havia hagut un cert desenvolupament econòmic, s'anaven democratitzant les institucions i va venir el cop d'estat de Primo de Rivera i ho va espatllar tot”.

Davant d'això, la tasca del PP seria actuar com a restaurador de la Restauració quan a Espanya ens dona per embolicar-la, que és gairebé sempre. I d'aquí a “l'estratègia del centre” de Feijóo, a quedar primer i no governar i a fer discursos a la seu de la UGT hi ha un pas. En fi, el genoma pepero.

Com és evident per a qualsevol que no porti pana, aquesta estratègia és l'equivalent a usar Windows XP, i amb l'agreujant que la teva contrapart sí que usa IOS 18.3 beta. I no serà perquè el menú de la nova dreta no és ampli: llibertaris, trumpistes, identitaris, neocatòlics, prorussos, proamericans... Però hi ha algun joc en què el PP vulgui posar ell el tauler? No sé, la legalització de les drogues, la motoserra de l'Estat, una reserva de Bitcoin, un projecte d'unificació hispana, energia nuclear... No sé, alguna cosa que no sigui un PDF d'ICADE.