Una crisi de deute: el purgant de la demagògia (II)

Mentre no tingui competidors – que no en té – Pedro Sánchez es quedarà a la Moncloa. La raó és que ha descobert, amb el mètode de prova i error, allò que estructura Espanya. D'una banda, partitocràcies, de l'altra, una situació econòmica que fuig endavant.

Qui pot guanyar Pedro Sánchez?

Bé, Pedro Sánchez és el millor polític d'Espanya. I poca cosa més. Per dir això, és clar, cal tenir algun criteri sobre què és la política. Personalment, jo em quedo amb el de la 'realpolitik': és a dir, la política és aconseguir el poder i mantenir-lo. Sí, és cert, també hi ha la qüestió moral, però és que amb ella no expliques gran cosa en política. Passen coses, les jutges i, mentrestant, continuen passant. Però, en fi, anàvem a parlar de Pedro Sánchez.

Els que expliquen Sánchez dient que és un dictador i un psicòpata en realitat li estan fent un favor perquè desenfoquen el problema. Entre allò versemblant i allò inversemblant es queden amb el segon i diuen que tot - remarcant bé el 'tot' - s'explica per l'ambició malaltissa d'un sol home. Però no semblen contemplar la possibilitat que sigui la mateixa organització política d'Espanya la que permeti que algú – ara sí – com Sánchez pugui fer el que fa. A més, el cotó no enganya: una explicació plena d'adjectius i focalitzada als individus sol ser falsa; el tarot, l'astrologia, la premsa rosa.

El que vull dir és que la clau no és al jugador, sinó al joc. I ja se'm disculparà la cita, però hi havia un filòsof que es deia Baruch Spinoza que va deixar dit això: “Un Estat la salvació del qual depèn de la bona fe d'algú i els negocis del qual només són ben administrats si, els qui els dirigeixen, volen fer-ho amb honradesa no serà en absolut estable”. Doncs això.

I què hi té a veure una crisi econòmica?

En honor a la veritat cal dir que tot això es presta a la futurologia i a intentar fer un triple mortal sense esquitxar. Però l'especulació, si és més o menys ben feta, almenys ajuda a entendre la realitat. La pregunta aleshores és: Què ha descobert Sánchez?

El 78. Un sistema partitocràtic i una economia irreal. En realitat, tots els que van venir abans que ell ho sabien en major o menor grau. La jugada de Sánchez ha estat fer servir el discurs dels contrincants i treure'ls el que ells mateixos sabien i feien. I està a la vista: Feijóo no sap com treure's el cinturó de castedat que s'ha deixat col·locar pel PSOE amb el concurs involuntari de Vox.

És més, és una cosa que està doblement a la vista: cada vegada que el PP estira la poteta per mirar de pactar amb els nacionalismes surt el PSOE a criticar-los per hipòcrites. És normal que ho facin: és un avantatge competitiu el monopoli del qual té el PSOE. I qui no sàpiga allò que l'home polític ho veu tot en forma de nansa es pot anar baixant de la figuera.

Total, Pedro Sánchez ha pres un sistema i ho ha portat al límit. A més, ho ha fet tal com es fan les coses a la realitat: assaig, prova i error. Va arribar de sobte, va intentar pactar amb C's, amb Podemos, amb tots dos, no li va sortir, se'n va anar, va tornar i va continuar provant fins a trobar la clau, que ha resultat ser treure el talonari (dèficit i deute) i pactar amb tots (portar la partitocràcia al màxim: amnistia). Es diu que Sánchez no té més ideologia que sobreviure, la seva ambició i mantenir-se al poder. Et sembla poc? Quan ha estat una altra cosa la política?

I, per al que és l'anàlisi, tant se val que Sánchez sigui psicòpata, pilotari o exjugador del Estudiantes. La clau és l'estructura política que l'envolta i que ell ha entès a base de temptejos. Sánchez juga amb totes les cartes que li permet el 78 i sortirà quan es quedi sense aquestes cartes. Una crisi econòmica – una crisi de deute no sembla estrany – és bon exemple; pot ser qualsevol altra cosa, però que no estigui al radi d'acció del maluc. Ho vam dir la setmana passada: a Zapatero li va escombrar la realitat, no Rajoy.