Olaf Scholz i el fetitxisme verd

El proper 23 de febrer, més enllà de documentals o pel·lícules sobre el cop d’estat espanyol de 1981, les televisions mostraran com els ciutadans d’Alemanya són cridats a les urnes per triar un nou govern federal. Olaf Scholz, el canceller socialdemòcrata d’origen prussià que va succeir la democratacristiana Angela Merkel, podria aconseguir l’honor dubtós de ser el primer canceller alemany que no revalida el càrrec ni una sola vegada.

La causa d’aquesta situació, però, no rau ni en la tenebrosa força de les suposades fake news, ni en el cada cop més evident gir ideològic de la joventut cap a la dreta, ni en la gestió de la immigració massiva que ha transformat el país en un vilayet otomà. El motiu el trobem en l’economia.

La coalició liderada per l’SPD amb liberals i verds ha optat per convocar eleccions anticipades davant la dramàtica pèrdua de pes industrial amb tot un seguit de tancaments de fàbriques i l’augment descontrolat del cost de l’electricitat. Per fer-nos una idea, el preu del megawatt hora ha superat els 900 €.

El país amb més pes econòmic de la Unió Europea, i encara la tercera potència econòmica mundial, la República Federal d’Alemanya, fa temps que observa amb impotència com les seves fàbriques —abans l’orgull de l’economia europea— són sacrificades pels euròcrates a l’altar de les noves creences del fetitxisme verd. Si en els darrers anys la UE ha vist reduir-se a la meitat la seva quota de PIB global, la destrucció de la indústria alemanya només accelerarà la pèrdua del que queda de riquesa al Vell Continent.

La innovació ja no viu entre nosaltres. De totes les aplicacions que nosaltres o els nostres fills tenen al mòbil, només unes poques (com Spotify, Telegram i Skype) són europees.

La resta han estat desenvolupades a fora. Si en alguna cosa despuntàvem encara era en el sector de l’automòbil —sobretot el d’origen alemany—, però aquest sector industrial també està patint el mal provocat per la mala gestió energètica de Berlín.

Davant d’aquest panorama, un cop constatat el descens cap a aquesta situació de decadència, és necessari preguntar-nos: com s’ha arribat fins aquí?

L'aposta per Rússia

Per explicar la recessió industrial, cal analitzar l’origen de l’encariment desmesurat del cost de l’energia. Durant els darrers 20 anys, Berlín s’ha fet excessivament depenent del gas rus provinent de Víborg i Ust-Luga, a l’Oblast de Leningrad.

Des de l’any 2011, amb l’obertura del Nord Stream 1, aquesta dependència ha anat intensificant-se a través de successives ampliacions. De fet, sis mesos abans de l’inici de la guerra entre Ucraïna i Rússia, es completava la segona línia del Nord Stream 2.

Mentre Alemanya es vinculava cada cop més al Kremlin i a Gazprom, el país teutó impulsava el constant abandó de l’energia nuclear per acontentar una opinió pública seduïda per un ecologisme buit i banal. Allunyant-se de l’energia nuclear —un sector en què els enginyers alemanys havien excel·lit—, els governs germànics han hagut de dependre cada cop més d’unes energies renovables que han provocat un augment desorbitat del preu de l’electricitat.

Sobre el paper, afirmar que les renovables seran una font il·limitada d’energia sona molt bé, però la realitat és ben diferent. Primer, cal tenir en compte el sobrecost que suposen les noves instal·lacions. Després, s’ha de considerar la intermitència derivada de la dependència de les condicions climàtiques (sol, pluja o vent).

A això s’hi suma l’encariment de la instal·lació de bateries, que són costoses, per intentar mitigar aquesta intermitència. També cal tenir present que les renovables generen menys energia per unitat que les fonts fòssils. Finalment, tot i la propaganda que se n’ha fet, el món de les renovables encara necessita desenvolupar-se molt més per assolir el potencial que se li atribueix.

Per agreujar-ho tot, i per tal d’entendre millor el descontentament social amb Olaf Scholz, hem de valorar que el govern socialdemòcrata ha estat qui més suport ha donat al Pacte Verd de la UE, el qual estableix objectius com la prohibició dels vehicles de combustió a partir de l’any 2035 o l’obligació als agricultors de retirar terres de cultiu en aplicació de la Llei de Restauració de la Natura. Les conseqüències d’aquest sacrifici econòmic han sigut: l’estancament econòmic, l’augment de l’atur, la pobresa i la decadència. Les tensions s’han fet cada cop més evidents amb els liberals i, finalment, el canceller s’ha presentat a una moció de confiança amb l’objectiu de perdre-la i convocar eleccions.

El cert és que el problema ve de lluny. Durant els últims anys, Alemanya ha incrementat progressivament la burocràcia mentre els preus continuaven pujant. Però, sobretot, s'ha produït un empitjorament en la mentalitat dels seus ciutadans.

Els alemanys no es veuen com una nació atractiva per a l'exterior i, per això, s'enterren sota una muntanya de regulacions i impostos. Les solucions per revertir aquesta decadència no apareixen a l'agenda política. Es perceben com un país ric que ja no vol defensar els seus propis interessos a causa d'una mala consciència històrica derivada de la Segona Guerra Mundial.

Als mitjans de comunicació, l'emprenedoria és vista com un sinònim d'explotació. El somni de molts alemanys és conrear un hort ecològic en una antiga fàbrica i mantenir l'economia amb botigues de galetes artesanals.

Mai s'han recuperat completament de la crisi financera global de 2008. No ho han aconseguit perquè la societat alemanya es centra en l'estalvi, però no en les inversions necessàries per estimular el creixement.

Mentiríem si diguéssim que el país camina sense rumb. El rumb es va establir fa anys i consisteix a caminar cap a un desastre cada vegada més gran i, malauradament, si Alemanya cau, Europa s'enfonsarà amb ella.

Sacrificis al sol, el vent i la pluja

El que vindrà a partir d’ara es fa difícil de dir. Les enquestes ofereixen el mateix percentatge de vot als democratacristians que a la suma de liberals, verds i socialdemòcrates. I al marge de la pugna d’aquests dos grans blocs, més enllà del cordó sanitari, les enquestes parlen d’un fort augment d’Alternativa per Alemanya, la qual podria esdevenir el segon partit del Budestag.

Una cosa ha quedat ben clara: enganyats per l’epifania de Greta Thunberg i enlluernats pels sermons dels euròcrates sobre un futur idíl·lic amb una energia que ens cau del cel, els dirigents alemanys han conduït el seu país a una situació crítica de tancaments de fàbriques que compromet tot el Vell Continent. Un dels gegants automobilístics, Volkswagen, es planteja tancar fins a tres fàbriques alemanyes.

Si llegim el missioner franciscà Bernardino de Sahagún, veurem que el dia 23 de febrer coincideix amb el segon dia del Tlacaxipehualiztli, la festivitat de l’escorxament d’homes. En aquelles festes, els sacerdots asteques honoraven el déu Xipe-Totec arrencant la pell i esquarterant diverses víctimes humanes per demanar favors a la deïtat.

Cinc-cents anys més tard, els polítics europeus han volgut emular aquells pobles precolombins i han cregut que sacrificar tota la nostra riquesa i potència industrial al sol, el vent i l’aigua era la millor manera de rebre la gràcia d’una energia neta, verda i il·limitada. Però, oh sorpresa, allò que no va servir de res als mexiques tampoc ha funcionat pels nibelungs.