L'amnistia, una solució personal

S’omple la boca de paraules buides, fal·laces, tergiversadores de la història, del present, de l’1 d’octubre, de Catalunya, d’Espanya, del món que ens mira. Sap comunicar força bé, “Espanya té un sidral de collons”, és un bon (mal)periodista, sense titulació, però efectiu. Conserva un nivell inexplicable d’adhesions, menys que abans, més emotives que racionals, però adhesions al cap i a la fi. Ha creat el mite de sí mateix, el president legítim que es va exiliar no per eludir la seva responsabilitat, sinó per mantenir viva la flama de la llibertat, el dret a decidir, l’autodeterminació, la independència de Catalunya.

“No volem dreceres, demanem explícitament que no es busquin solucions personals per a cap exiliat”. El seu ja és un exili de 2.315 dies, de viure amb l’ai al cor no sigui que un jutge primmirat acabi amb la ficció de l’exili polític.  Waterloo està bé per estar-s’hi un temps, és un exili daurat, no com aquell (de debò) que patiren els desgraciats republicans i els escarrassats que durant tants anys lluitaren inútilment contra la repressió (de debò). Però 2.315 dies són massa dies, Waterloo ja no és un santuari, com més va menys pelegrins hi arriben, ja no pot xalar saludant-los a la porta de la mansió majestàtica i alhora trempat.  S’albiren temps difícils, d’irrellevància i d’oblit.

Déu tanca una porta i n’obre una altra. Els seus “soldats” retrocedeixen, el 23-J perden vots, només obtenen 7 escons de 350, però resulten crucials, decisius. La governabilitat d’Espanya l’importa un rave, que es fotin els espanyols, més veritat que mai allò d'“Espanya té un sidral de collons” (amb ell). Treu el suc als 7 escons, que són 7 vots.  Ha fet saber que no en té prou amb l’indult, hauria de passar per tràngols enutjosos: la detenció, potser la garjola, el judici, testimonis poc afins amb veritats incòmodes, la sentència, l’indult seria parcial, romandria inhabilitat uns quants anys. L'amnistia és la solució, una solució col·lectiva, els “soldats” també se’n beneficiaran. Força la presentació d’un projecte de llei d’amnistia amb l’ariet dels 7 vots, amb més preàmbul que llei, tota una proesa.

Ep! Compte, hi ha jutges venjatius. Cal que l’amnistia sigui segura al cent per cent, i només ho serà feta a mida. Cal doncs una amnistia personalitzada, tant se val que una amnistia així sigui una aberració jurídica, una obscenitat política, una immoralitat, una altra traïció als qui esperen, als qui l’endemà aniran als despatxos i alguns aviat a judici.   Cada dia afegit als 2.315 dies es fan més feixucs, més insuportables.  La temptació del “ja soc aquí” esdevé irresistible.

Ho té clar, la solució ha de ser personal costi el que costi a qui sigui (menys a ell) i encara que ho paguin els “soldats”.  Ho justificarà embolcallant-se amb la bandera, però, la bandera ha encongit ja no li tapa les vergonyes de l’ànima, queda moralment nu a la vista de tothom. Farà el cor fort, no té altre remei perquè no té més justificació que la bandera.

El govern de coalició del PSOE i Sumar és el cooperador necessari, necessita imperiosament els 7 vots, té una justificació, que no és el tòpic estúpid de voler conservar la poltrona, tothom que la té la vol conservar, Pere Aragonès n’és un exemple, qui no maldi per conservar la poltrona no és de fiar. És una justificació de pes, poder desenvolupar una agenda social d’esquerres en un país d’una desigualtat que esparvera, una agenda d’esquerra   que passa per la increïble paradoxa de fer-la possible  7 vots de la dreta més carrinclona i carlina.

Ves per on, l’augment del salari mínim interprofessional d'enguany a 1.134€, la pròxima actualització de les pensions en base a l’IPC, la preservació de tot un paquet de lleis socials que són l’enveja de molts dels nostres veïns europeus, que la gran dreta espanyola amb l’auxili escabrós de la ultradreta vol derogar o, si més no, “ajustar”.  Tot això i algunes coses més depenen de l’amnistia personal d’un personatge políticament insignificant de la petita dreta catalana, que res no ha aportat a la millora de la societat. Espanya pendent de Flandes com a les primeries del segle XVII. És per fer-se’n creus.