Feminismes o Feminisme?

Aquesta setmana hem conegut que hi ha una xifra bastant alta de catalans (més d'un 30%) que considera que el feminisme ha anat massa lluny, un percentatge que és força més alt entre els homes joves. Més enllà de si us trobeu en el grup d'aquest 30% o de l'altre 70% trobo que les dades són molt preocupants, són preocupants perquè demostren que les coses no s'estan fent bé. No s'estan fent bé tot i dedicar-hi la quantitat de recursos econòmics, materials i personals, més elevada de la història. 

Crec que tots coincidim en el fet que cal que les dones recuperin el terreny perdut durant anys de menyspreu, violència i segregació que han patit, especialment durant el franquisme, qui cregui que això no és necessari sincerament crec que viu en un món equivocat. El problema rau en el fet que d'aquest moviment polític anomenat feminisme, del qual jo me'n sentia part, se n'ha fet un negoci, un negoci de particulars, però encara més greu, un negoci polític i governamental. 

Un clar exemple el tenim en la Conselleria d'Igualtat i Feminismes (de la qual mai he entès el plural de “Feminismes”, que contrasta amb el singular d'Igualtat). El greu d'aquest cas és que es creen unes duplicitats i uns òrgans per fer exactament les mateixes tasques que es feien abans des de l'Institut Català de les Dones i l'actual Departament de Drets Socials. Però encara més greu és la quantitat d'alts càrrecs que es creen: més d'una desena de gent amb carnet de partit a sou de l'erari públic. Això sense comptar gabinets i assessors de la consellera, que augmenten fins a 25 els càrrecs repartits a dit. Dels amics de la consellera ja en parlarem pròximament, no us preocupeu. 

Tornant al tema que ens ocupa, el negoci que s'ha creat a la Conselleria d'Igualtat i Feminismes ha fet que molta gent vegi amb incredulitat i escepticisme la tasca que s'hi fa, sobretot perquè el benestar real de les dones no ha millorat des que existeix aquesta Conselleria, ans al contrari. Gastar-se desenes de milers d'euros en campanyes publicitàries estèrils que no serveixen per a res o contractar desenes d'amics perquè ocupin places recentment creades fan que la gent creï una pantalla envers el moviment. Probablement sigui un error, però és comprensible.

Jo no he deixat de ser feminista i crec que pel país és necessària una reparació per a les dones. Tanmateix, puc entendre que hi hagi gent que se senti enganyada perquè han jugat amb els seus diners i sentiments, cosa que els ha provocat un allunyament del moviment al que abans donaven suport. 

El mateix que explico és totalment aplicable al Ministeri d'Igualtat espanyol, però en aquest cas amb un agreujant: les seves modificacions incompetents al Codi Penal han provocat que gent que hauria de ser entre reixes per les seves agressions envers les dones hagin sortit abans d'hora o, com hem conegut aquesta setmana amb el Cas Alves, s'hi passin molt poc temps a canvi d’un feix de bitllets, com si una violació es pogués arreglar amb diners. 

Sincerament, penso que una vegada entren en política alguns viuen un allunyament brutal de la societat, tant que no veuen que les polítiques que fa temps tenien un suport majoritari el comencen a perdre pel populisme en què estan basant el seu discurs. El màxim exponent d'això és la consellera d’Igualtat i Feminismes, que no només no se n'adona sinó que se'n vanta de les seves accions contraproduents a les xarxes socials.

El més greu d'aquesta senyora és que la seva incoherència encara agreuja més aquesta situació amb exemples clars com quan denuncia agressions sexuals a nenes d'onze anys mentre dona suport als violadors dient que se'ls ha de fer un acompanyament. O quan silencia casos d'agressions que no van en la línia del seu discurs habitual, per exemple quan les cometen estrangers, cosa bastant habitual al nostre país com un servidor va demostrar fa poc amb dades de Mossos d'Esquadra.

Amb tot, cal veure que la davallada del moviment feminista no és perquè la gent hagi deixat de creure que les dones necessiten una reparació i una recuperació de drets, sinó que la manera en la qual s'estan fent les coses han fet que la gent percebi que el feminisme s'ha convertit en un negoci més dels partits i els lobbies polítics de torn, defensant les seves idees de manera hipòcrita només per motius econòmics i electoralistes.