Alfons XIII, el nen que va néixer rei

El 28 de febrer de 1941, va morir, exiliat a Roma, Alfonso León Fernando María Santiago Isidro Pascual Antón de Borbón i de Hasbsburg-Lorena. Que va regnar a Espanya com Alfons XIII i que va ser anomenat com “l'Africà” perquè el seu regnat va estar lligat, gairebé per complet, a la Guerra del Marroc.

Va néixer rei, ja que el seu pare va morir quan ell era al ventre de Maria Cristina d'Habsburg. La seva mare es va convertir en regent i tota Espanya esperava amb inquietud l'arribada del nadó per conèixer si es convertiria en rei d'Espanya o aquest honor correspondria a la princesa d'Astúries, Maria de les Mercedes de Borbón, que aleshores tenia cinc anys.

A l'antecambra, durant l'enllumenament, no hi havia cap pare fumant nerviós i esperant amb impaciència la notícia. Els que esperaven amb ansietat, ja que era una raó important d'Estat, eren Práxedes Mateo Sagasta, president del Consell de Ministres i tot el seu gabinet.

Quan es va sentir plorar el nen, Sagasta va sortir a la Cambra principal on es trobaven les comissions i va cridar: Visca el Rei! Al cap de poca estona, va presentar el minúscul monarca en una safata de plata, amb un “tou coixí de vellut carmesí”. Així va venir al món Alfons XIII d'Espanya.

Va ser batejat amb aigua del Jordà i el nom amb què regnava va ser cosa de la seva mare, contravenint els desitjos del seu marit que volia que el seu primer home, si aquest arribava, es convertís en Ferran VIII.

La infància més prematura d'un rei estava acompanyada de rituals, extravagàncies i la llunyania forçada de la seva mare, ocupada a exercir la seva tasca com a regent. Alfons dormia en un bressol luxós al costat de la seva nodrissa. Diverses dames es feien càrrec de la seva higiene, de la seva vestimenta i de que no li faltés res a aquell tendre nadó.

Les dames i la dida depenien de la senyora de Tarancón, però d'allò també se n'encarregava la tia d'Alfons, la Infanta Isabel, la Xata. Germana gran d'Alfons XII havia estat princesa d'Astúries dues vegades. La vida del petit rei, fins als set anys, es va desenvolupar entre les seves cuidadores.

Entre cures i militars

A partir d'aquell moment, Alfonso va començar a rebre educació d'uniformats. El general Sanchiz era el director dels estudis. Els seus mentors eren:

• Comandant d'artilleria Juan Loriga, per a matemàtiques, geografia i història.
• El pare José Montaña, professor de llatí, literatura, religió i història sagrada.
• Luis Alberto Gayán, de francès.

Amb aquests senyors passava Alfons des de les nou del matí de cada dia fins a les 22 hores que era entregat a una de les cuidadores per retirar-se a descansar. No hi havia més nens amb qui jugar o compartir estudis. Ell no era un nen, era el rei.

L'any 1896, amb només 10 anys, va començar els seus estudis superiors. Al comandant Loriga s'hi va sumar el comandant d'Estat Major Miguel González de Castejón. Al general Sanchiz se li va adjuntar un segon cap d'estudis, el general Patricio Aguirre de Tejada.

En aquesta segona etapa, el seu horari encara es va fer més demandant. Començava a les 8.30 i no parava fins a l'hora de dinar, que es feia a les 12.00 perquè el costum espanyol de menjar molt tard és molt més modern del que imaginem.

Qui s'asseia a la règia taula? Doncs els generals Sanchiz i Aguirre de Tejada més un preceptor. Per a un noi de 10 anys, menjar amb dos generals no havia de ser la més entusiasta manera de passar una estona divertida.

Els seus predecessors, inclosos els seus propis fills, net i besnet; es van educar entre alumnes de la seva edat, van assistir a col·legis fora de palau, van experimentar viure en internats i van formar part dels cadets de l'Acadèmia General Militar.

Tot això els va oferir una visió externa, la qual no tenia Alfons. El seu pare, Alfons XII, va vestir uniforme amb altres joves als passadissos de la Reial Acadèmia Militar de Sandhurst, al Regne Unit, i va viure a l'exili amb els seus pares. Però el seu cas només tenia un precedent semblant, el de la seva àvia Isabel II, i l'experiència no va ser gaire positiva.

Imaginin un noi de nou anys que tothom anomena Majestat, les dames s'inclinen en la seva presència i els mateixos generals el saluden militarment i inclinen el seu cap en senyal de pleitesia. Està obligat a guardar sempre les aparences, a menjar amb el decòrum degut, a ser exemplar en les formes i modals.

Només quan va arribar l'hora de preparar-lo militarment, es va designar alguns fills d'aristòcrates perquè l'acompanyessin a la instrucció. El grup no arribava a la desena i amb ells va aprendre el més bàsic de la milícia amb uns fusells màuser a la mida dels joves soldats. Tot aquest conjunt d'experiències, sens dubte, marcarien l'home que va portar la corona espanyola sobre la seva testa durant gairebé 30 anys.

Abans de complir els 10 anys, un dels seus preceptors, el comandant Loriga que era qui més temps passava amb el jove monarca, li va explicar que el menjar que feien cada dia costava quatre duros per cap, cosa que implicava un total de 16 duros, 80 pessetes. Amb detall li va explicar que un obrer de la Construcció guanyava quatre pessetes al dia i que necessitava un mes per reunir els 16 duros que ells gastaven en mitja hora mentre es feien càrrec de les viandes presentades.

Amb aquests diners, continuava el comandant, havia de mantenir la dona i diversos fills. El rei, un nen, va protagonitzar des d'aleshores detalls com aturar el carruatge davant d'un captaire i convidar-lo a palau perquè calmessin la gana i altres accions per l'estil. Aquells actes no deixaven de portar l'impuls d'un nen que creu que, sent el rei, havia de ser capaç d'arreglar el món injust on vivia.

Ni tan sols els generals podien fumar a la seva presència, quina criatura que veu com el món sencer està als seus peus no es converteix en un impertinent repipi?

Com que el lector se n'haurà adonat, la formació del monarca es recolzava sobre uniformats, professors d'idiomes, l'alemany l'aprenia d'algunes dames de la seva mare que també en tenien cura d'ell; i una ferma instrucció religiosa.

Un panorama negre

Quan tenia 11 anys van assassinar el president Antonio Cánovas del Castillo. El seu pare, Alfons XII, havia patit un parell d'atemptats anarquistes. El moviment obrer tenia una branca violenta i l'Exèrcit era el que feia front a les vagues i es postulava com a principal actiu de la repressió.

Els republicans, carlins, regionalistes i, amb el temps, els socialistes; no volien el rei, però formaven part del sistema sense intentar enderrocar-lo per la força. Una part de l'anarquisme estava en una altra cosa, a l'acció directa, a acabar amb les injustícies sense miraments.

En tot aquest temps, amb tan sols 12 anys, va saber de la derrota del país del qual era rei contra els nord-americans, cosa que implicava la pèrdua de més del doble del territori del seu regne.

Per fi, l'abril de 1900, acabats de fer els 14 anys i com a complement a la seva particular educació, va començar a assistir als Consells i despatxos de la seva mare amb els ministres.

El 17 de maig de 1902, en complir els 16 anys, Alfons XIII va assumir la corona del regne d'Espanya, una responsabilitat que no li assignava una mera tasca decorativa: La persona del rei era sagrada i inviolable i podia anomenar i separar lliurement els Ministres, entre ells, és clar, el cap del gabinet, el president del Consell.

El fet d'haver-se criat entre militars li va guanyar una simpatia per aquests que va condicionar moltes de les seves decisions, especialment atent a les inquietuds i problemes de l'oficialitat i recolzant-los, fins i tot, quan es produïen actes d'indisciplina com el dut a terme contra les seus de la revista satírica El Cu-Cut i el diari la Veu de Catalunya el 1905. 300 oficials de la guarnició de Barcelona van calar, literalment parlant, foc a les impremtes de les dues publicacions i el rei, com van fer també els republicans del diari El País, es va postular del costat dels militars, fent que el Govern de Montero Ríos dimitís.

Quan feia els 20, va tenir lloc la Conferència d'Algesires que, tot just tres anys després, va ser l'origen de l'inici de la Guerra del Marroc. Un conflicte de 18 anys de durada que seria la raó principal d'erosió del seu regnat.

Àngel i dimoni

Se li van atribuir frases força improbables com la referida als presoners espanyols després del desastre d'Annual quan es va pagar per ells un rescat. Entre els presoners hi havia un dels seus preferits ajudants de cambra, el general Navarro. Però és clar, Annual i l'escàndol posterior que va venir sota el braç del general Picasso en forma d'un meticulós informe que no posava ni un drap calent; era una gran oportunitat per als republicans i socialistes.

Una comissió d'investigació i un possible procés judicial que podia acabar assenyalant-lo directament, va propiciar que Miguel Primo de Rivera s'alcés contra el Govern i prolongués la monarquia set anys més.

L'article d'avui, lògicament, no busca blanquejar un rei, només fer focus en les circumstàncies que van envoltar la seva formació, la infantesa i l'assumpció de grans responsabilitats quan només tenia 16 anys. Li va tocar una època de profunds canvis, lluites entre les noves ideologies que proposaven sistemes de govern que no comptaven amb ell ni amb la seva descendència i, els que se suposa que li havien de defensar, vetllaven sempre pels seus propis interessos.

La història no ha estat benèvola amb la seva actitud encara que la seva marxa el va allunyar de la massacre que va sobrevenir anys després. Tot just es recorda que, el 1917, va estar a punt de rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva iniciativa amb la fundació de l'Oficina pro-cautivos finançada amb fons privats de la Corona i que va salvar milers de vides, facilitant el retorn als seus països d'origen de civils que havien quedat atrapats en nacions enemigues i es trobaven a camps d'internament, així com desenes de milers de presoners que es van beneficiar de l'Oficina. França va nomenar el rei espanyol heroi de la República en una sorprenent paradoxa.

Els que més ho desaproven es recolzen en el que es va anomenar “el borboneig”. Capacitat del monarca de posar-se, potser massa, en assumptes polítics. Cessant i encarregant governs al límit de les seves responsabilitats constitucionals.

Els seus detractors més contundents el van acusar de frivolitats, aficions per l'erotisme i aquest costum de mantenir amants i fills naturals.

Les circumstàncies de la seva marxa, després de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, privat del suport dels que en altres temps l'haurien defensat a mort, el va portar a l'exili fins a la seva mort als 54 anys per una angina de pit, probablement provocada per la seva nociva afició al tabac, però aquesta és una altra història digna de ser explicada…