Rattanakun No defensen l'impost de successions, defensen la seva butxaca
La realitat és la que és: cada vegada es paguen més impostos, cada vegada els serveis públics són pitjors i cada vegada hi ha més espavilats vivint de diners públics
El debat sobre l'impost a la mort, conegut també com l'impost de successions, ha tornat a irrompre al panorama polític català. Ho ha fet per l'oportunisme de Junts d'exigir-ne, ara que s'acosten les eleccions catalanes, la seva supressió per aprovar el pressupost del 2024 del Govern.
El mateix partit que va tenir la indecència d'apujar aquest impost en plena pandèmia i, per tant, en plena onada de morts, ara veu fatal això de saquejar les famílies que reben una herència. Ho han fet, a més, de la pitjor forma possible: posant un exemple del qual molt pocs se'n poden sentir reflectits. “Què hauria de pagar una persona de 30 anys sense fills que hereta 800.000 euros dels pares? 44.569 euros”, afirmaven.
Junts s'equivoca. Perquè el principal problema de l'impost de successions no és pagar el que sigui per heretar qualsevol quantitat en efectiu. El problema, sobretot, ve quan heretes un bé material valorat en X i que, per rebre'l, moltes vegades els hereus es veuen obligats a renunciar o demanar un préstec per poder heretar-lo. Més enllà d'això, el més curiós ha estat veure com la progressia subvencionada ha saltat ràpidament a defensar aquest impost a la mort.
La majoria dels que han alçat la seva veu tenen una cosa en comú: que directament o indirectament viuen de l'erari públic. Només per posar tres exemples, tenim l'excantant (per dir-ho d'alguna manera) Pau Llonch, que “treballa” fent tallers subvencionats sobre música a escoles i instituts; a Xavier Fina, que té una consultora per assessorar administracions en l'àmbit de la cultura; o el cas més descarat: Ismael Peña López, un alt càrrec de la Generalitat que mentre cobra més de 85.000 euros anuals, tira de demagògia per defensar el saqueig de successions.
N'hi ha d'altres, evidentment, però gairebé sempre comparteixen algun d'aquests elements: un sou públic, viure de subvencions o tenir el carnet de determinats partits. Tots utilitzen el mateix recurs: un fals xantatge emocional. Oh, és que els hospitals. Oh, és que les escoles. Algun fins i tot tenia la cara dura d'aprofitar l'incendi de València per recordar que el sou dels bombers es paga amb impostos.
Entenc que ja és habitual en la política tractar els votants com a autèntics idiotes. Al cap i a la fi els ha funcionat moltes vegades. Però hi ha moments en què la gent diu prou. I intentar justificar un impost com el de successions amb l'excusa dels hospitals i les escoles comença a no colar.
Perquè la gent va al metge i veu el desastre que és. O porta els fills a l'escola i veu que el nivell educatiu és extremadament baix. O vol anar tranquil·la pel carrer i no pot encara que els governants li diguin que no hi ha cap problema d'inseguretat. Però mentrestant, que no faltin els 'xiringuitos' de sempre i els de recent creació.
La població ja sap que els impostos serveixen per pagar els serveis públics. El problema és que la realitat és la que és: cada vegada es paguen més impostos, cada vegada els serveis públics són pitjors i cada vegada hi ha més espavilats vivint de diners públics. El que no hi ha manera de baixar és la pobresa. I això que l'impost de successions, diuen, serveix per redistribuir la riquesa. Clar. Per allò que sí que serveix és perquè alguns segueixin tenint un sou calentet mentre Catalunya va camí a l'abisme.
Més notícies: