Muntatge de fotos de primer pla de Yolanda Díaz i Pedro Sánchez, tots dos amb rostre seriós tenint de fons els logos dels seus respectius partits difuminats
OPINIÓ

És l'acord programàtic del PSOE i Sumar…

L'amnistia és el peatge que cal pagar per tenir unes mesures de govern raonablement socials

La ideologia —originàriament idees en un context determinat, però deixades de pensar, cristal·litzades i convertides en creences— encara que procedeixi de la realitat actua com una cortina de fum que tapa la mateixa realitat. I la política ideologitzada és la màxima expressió d'aquest fenomen.

Últimament, la política a Espanya està molt ideologitzada, dir que la que més del nostre entorn seria exagerat, però en ocasió d'episodis com el que estem vivint per l'amnistia de procesistas, que ERC i Junts van posar com a condició per votar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern, tal vegada sí.

El que hi ha darrere de la tremenda oposició de les dretes polítiques, el PP i Vox, a la investidura de Sánchez, que comporta la formació d'un govern de coalició amb Sumar, ha estat aflorat en la declaració de la patronal CEOE després de la recent reunió del seu comitè executiu.

Pedro Sánchez, parlant des del seu pupitre al Congrés dels Diputats

La declaració de la CEOE sembla que només critica els pactes formalitzats pel PSOE amb ERC i Junts pel mal a la separació de poders i la seguretat jurídica que suposadament portaria la llei orgànica d'amnistia, ara per ara mal indemostrable perquè, en cas d'aprovar-se la llei per les Corts Generals, trigarà un temps fins que els tribunals hagin d'aplicar-la.

I com de passada, apareix en la declaració el que realment preocupa els empresaris en defensa dels seus interessos patronals: l'acord del PSOE i Sumar del passat 24 d'octubre, que serà la base del programa del govern de coalició.

Entre les mesures que inquieten la patronal destaquen: la reducció de la jornada laboral per llei a 37,5 hores setmanals sense minvament salarial, la pujada del salari mínim interprofessional, la reforma de l'Estatut dels treballadors que delimitarà l'acomiadament, una reforma fiscal perquè la banca, les energètiques, les grans fortunes i l'impost de societats contribueixin  a la despesa pública, a més d'un paquet de mesures directament socials, que la patronal sempre pensa que acabaran pagant ells. 

Dona caixera treballant en un supermercat

 Als empresaris, això de l'amnistia els és igual, si porta estabilitat política i al carrer, que és el que dona fluïdesa a l'economia i als negocis, l'acceptaran amb més o menys entusiasme segons les sensibilitats o les circumstàncies de cadascun.

Doncs bé, tals mesures també haurien d'interessar a tots aquells -inclosos molts dels qui es manifesten al carrer contra l'amnistia- que siguin conscients que són socialment més justes i individualment més favorables que les mesures que adoptés o deixés d'adoptar un govern del PP i Vox.

L'amnistia, més enllà de la millora en la convivència que pugui portar, millora que dependrà en gran manera del comportament polític d'ERC i Junts, que l'han reclamat per salvar als seus “soldats” de les conseqüències de la derrota, és el peatge que cal pagar per tenir unes mesures de govern raonablement socials.

Imatge de Pedro Sánchez amb Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i diversos amnistiats del procés català

Tanta oposició transversal a l'amnistia, que és una qüestió política i ideològica, fa el joc al bloc econòmic-polític de la dreta i tapa la qüestió social. Aquest és, precisament, el paper de la fullaraca ideològica: fer creure que és més important rebutjar l'amnistia perquè “trenca Espanya”, “es carrega la constitució”, “liquida l'Estat de dret”, “instaura una dictadura” i altres fal·làcies per l'estil, que reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals cosa que beneficiarà a milions d'espanyols, mesures que mai no haurien impulsat el PP i Vox, que tant diuen vetllar per “la igualtat dels espanyols”.

Per descomptat, amb tot el respecte envers les sensibilitats personals sinceres de molts als quals els rebenta que s’amnistiï als qui presumeixen, mentint una vegada més, que a canvi de l'amnistia “no han renunciat a res ni han demanat perdó”, extrem aquest últim que dóna la seva talla moral considerant el colossal engany de la independència, propagat durant anys, i el mal que han fet.