Sánchez a l'era de la total polarització

Un país dividit en dos és una màquina d'infelicitat per a la població, però un paisatge molt còmode per al governant, perquè suprimeix tots els mals de cap que suposen la pluralitat i la diversitat.

Sánchez, que mai ha destacat per la seva laboriositat i ni per prestar atenció a la felicitat de ningú, es troba molt a gust en aquest nou episodi de Las Dos Españas. Amb el seu somriure de cel·lofana i la seva moral de carterista, ha aconseguit que qualli la idea que rebutjar-lo (amb el seu somriure d'anunci d'Hemoal i la seva moral de quarter) suposa lliurar al país al franquisme, al feixisme, al caos i al pillatge.

Als que podien tenir dubte, n'hi ha hagut prou de contemplar la versió caricaturitzada de les protestes que han ofert els mitjans generalistes: senyores rabioses, joves neonazis, carlins i requetés amb els seus rosaris, cayetanos de gresca, youtubers insidiosos.

Sánchez s'ha postulat com la Casa Gran de la Democràcia davant la Involució Reaccionària i la jugada (ben regada amb els diners dels contribuents) sembla que li sortirà bé.

Veient la imatge d'una dona envoltada d'una bandera amb l'àliga de Sant Joan, algú escrivia a Twitter: “si això és el que ve, que em posin mil amnisties”. A això s'ha quedat reduït el debat en temps de l'autòcrata de somriure de maniquí i moral de pianista de creuers.

Les mentides ja no són mentides: són reajustaments de les posicions de defensa contra l'ofensiva trumpista. Tot se li perdonarà a Sánchez, tot li és perdonat: aquesta és l'amnistia oculta, la més terrible de totes. En el sentit clàssic, Sánchez per fi ha esdevingut un líder. Aquestes, per descomptat, són les pitjors notícies per a Espanya des de la Peste Negra, però com ja s'ha dit, Sánchez està a una altra cosa.

 Que Algèria i Israel ens odiïn, que la inflació segueixi al 10%, que mai més un jove no pugui comprar un pis, que l'educació hagi estat devorada per les pardalades woke, que els jutges se sentin com John Wayne a “El Álamo” i els sanitaris com Kirk Douglas a “Senderos de Gloria” – tot això per a Sánchez és un soroll blanc de fons, com un plugim llunyà. Es mira al mirall i sap que ha triomfat, que serà el Trudeau europeu, amb el seu somriure de cinexin i la seva moral tavernària.

Vol dir-se que amb la Total Polarització arriba la Total Immoralitat com a contrapartida. Sánchez ha comprovat que pot còmodament governar des del seu hàbitat natural (la mentida obscena, la mentida hipertròfica, la mentida implacable) preocupant-se tan sols que La Sexta i El País treguin cada dues o tres setmanes algú cantant el Cara al sol.

Amb el seu somriure de guant blanc i la seva moral viperina, Sánchez ja contempla nous horitzons. Tot i això, ha descurat un petit detall: Espanya des de sempre ha tolerat golfs, incompetents i idealistes estúpids. Però mai els traïdors.