'Mariliendre': la nova joia queer d'Atresplayer que emociona i representa

Al Cine Albéniz de Màlaga, un grup de maricons, que a més també són periodistes, s'asseuen ressacosos a les seves butaques per veure un dels estrenes més esperats de la temporada. 'Mariliendre' es prepara per desembarcar a atresplayer amb el segell inconfusible de Los Javis,  aquella parella que tot el que toca ho converteix automàticament en "el més esperat de la temporada".

Hi ha una barreja d'il·lusió i expectació a l'ambient. Després de veure els dos primers capítols i encendre's els llums de la sala després d'un llarg aplaudiment, els maricons ens mirem entre nosaltres. Dels aproximadament cent minuts de metratge que hem vist, a tots ens ha deixat empremta una escena. Un moment de la trama que ens ha pessigat una mica el cor i humitejat el llagrimal:  la primera vegada de Jere (Martin Urrutia) i la seva amiga Meri (Blanca Martínez) en una discoteca d'ambient.

Quan diem que és important generar referents, no és una afirmació banal. Hi ha moments de la teva vida que fins que no els veus reflectits en una sèrie, un llibre o una pel·lícula, no els dones la importància i l'espai que es mereixen.  'Mariliendre' no deixa de ser això, un mirall al qual mirar-nos. Una palmadeta a l'esquena que a mesura que passen els capítols es converteix en una abraçada, una sèrie que posa l'autodescobriment i l'acceptació de la identitat al centre.

A això li suma grans dosis d'humor àcid, d'aquell al qual ens van malacostumar els seus productors executius a 'Paquita Salas' i que portàvem tant de temps sense poder gaudir. I és que el que és habitual veient 'Mariliendre' és anar entrellaçant llàgrimes i riallades.

'Mariliendre' no només explica una història queer:explica una història compartida, teixida a base de confidències, festes, ressaces i vincles aparentment inquebrantables. Una història on la música és el llenguatge, el refugi i la trinxera. La direcció artística i la selecció musical estan tan afinades que converteixen cada performance en quelcom únic (mai vaig esperar plorar escoltant "Dime" de Beth, la veritat). I no parlem només de hits pop, parlem de lletres que s'incrusten en la trama com diàlegs fets a mida per a la sèrie,  de melodies que actuen com a ponts entre el passat i el present dels seus personatges.

Per descomptat, no tot és purpurina ni confessions entre llums de neó. 'Mariliendre' també és àcida, irreverent, afilada com una drag amb ressaca un diumenge a les deu del matí.  Té mala llet, però mai gratuïta; es burla, sí, però des de dins, amb coneixement de causa. I això es nota en el guió, que dispara amb precisió sobre els tòpics  i els discursos prefabricats de la diversitat. Si bé al començament pot sorprendre l'excessiva presència de drogues, amb més ratlles que en les pauses publicitàries de l'època daurada de Canal Nou, tot acaba caient pel seu propi pes i tenint una justificació en la trama.

La mà de Los Javis es percep sense eclipsar l'autoria de Ferreiro, que demostra tenir una veu pròpia. El càsting és un altre encert absolut: Martín Urrutia i Blanca Martínez brillen amb una química que traspassa la pantalla,  i el repartiment coral promet seguir regalant-nos personatges tan entranyables com incòmodes. No podem obviar el treball que fan Maríano Peña i Nina. 

Sens dubte, estem de nou davant un nou moviment d'Atresmedia com a heroi local en el terreny de la ficció. atresplayer suma amb 'Mariliendre' un nou producte de qualitat que es preveu exitós i que suma moltíssim a la marca Espanya en el terreny audiovisual. Una sèrie que pot emocionar a tothom, però sobretot als que, com jo, acentuem amb orgull la o de "Maricón".