Jaume Collboni, l?alcalde de Barcelona, vestit amb un vestit blau i corbata, està assegut en un entorn interior amb parets de pedra i una porta de fusta decorativa al fons.
POLÍTICA

El tripartit es conjura a Barcelona: ERC i Comuns, de la gesticulació a la necessitat

El tripartit intentarà esprémer la legislatura tant com pugui abans de mirar de cara la realitat electoral

L'Ajuntament de Barcelona va tornar a escenificar aquesta setmana la geometria política que marca la nova etapa postprocessista de Catalunya. Amb el vot favorable dels Comuns, el govern de Jaume Collboni va superar el primer tràmit dels pressupostos de 2026. Els nou regidors de BComú es van sumar als quinze del PSC i als cinc d'ERC, permetent a l'alcalde respirar.

El gest té un significat que va més enllà de l'àmbit municipal. L'aliança entre PSC, ERC i Comuns no només garanteix estabilitat a la capital, sinó que confirma la reedició d'un esquema que es projecta sobre el Parlament. És a dir, un tripartit que, tot i negar la seva existència, funciona de fet i perquè no té més remei.

Els Comuns, de la distància al compromís

Els Comuns van acabar alineant-se amb el PSC a canvi de obrir una taula de negociació pressupostària i d'obtenir compromisos en matèria d'habitatge. El regidor Marc Serra va qualificar els comptes com “un bon marc de negociació”. Així mateix, va deixar clar que exigiran mesures per “decréixer turísticament” i “duplicar la inversió en obra nova”.

Janet Sanz en una roda de premsa a l'Ajuntament de Barcelona

Amb aquest moviment, BComú torna a situar-se en el seu paper clàssic: marcar perfil ideològic, però sostenir la governabilitat socialista. La decisió s'interpreta com una rectificació tàctica més que no pas una reconciliació política. Després de mesos de fredor amb Collboni, els Comuns han entès que la seva influència depèn de mantenir-se dins el perímetre del poder.

Això no va més enllà d'un teatre amb dates. Perquè si una cosa és evident és que els Comuns són en la pitjor posició per exigir res. La seva decadència electoral és profunda, depenen del PSC i d'ERC i volen evitar qualsevol possible avançament electoral.

ERC: pragmatisme amb doble fons

Per la seva banda, ERC va consolidar el seu paper de soci necessari. El regidor Jordi Castellana va defensar el seu suport en termes de “responsabilitat i utilitat veïnal”, insistint en l'augment del 33% en polítiques d'habitatge. Tanmateix, més enllà dels arguments de gestió, el gest republicà s'inscriu en una lògica més àmplia. Més concretament, la d'un partit en replegament que busca conservar espais institucionals en plena crisi de lideratge.

Com passa amb els Comuns, ERC no pot permetre's un escenari d'aïllament ni una nova confrontació electoral. El seu enteniment amb el PSC, tant al Parlament com a l'Ajuntament, respon a una necessitat de supervivència. A canvi d'estabilitat, els republicans obtenen temps i marge per reorganitzar la seva estratègia.

Un home de cabells canosos i barba somriu mentre una dona de cabell curt i rogenc el saluda amb una mà a l’espatlla, tots dos vestits de manera formal en un entorn interior elegant.

El tripartit com a mètode: del Parlament a Sant Jaume

La coincidència de vots entre PSC, ERC i Comuns a Barcelona no és un fet aïllat. Es tracta, més aviat, de la rèplica local d'una dinàmica que ja domina la política catalana. Des de l'arribada de Salvador Illa a la Generalitat, els acords creuats entre socialistes i republicans - amb colauistes pel mig - s'han convertit en l'eix de la governabilitat.

Al Parlament, la col·laboració es disfressa de pragmatisme; a l'Ajuntament, de responsabilitat municipal. Però en tots dos casos la lògica és la mateixa: la gesticulació ideològica dona pas a la necessitat. ERC necessita el PSC per sostenir la seva presència institucional, i el PSC necessita ERC i els Comuns per blindar la seva majoria.

El resultat és un model d'estabilitat de molt baix voltatge: acords continus, cessions mútues i absència de projectes estructurals. El que l'independentisme va ser la dècada passada, el tripartit ho és ara en l'etapa postprocessista. És a dir, una manera de gestionar el trànsit sense canviar-lo.

La DGAIA i el preu del silenci

D'entre els factors menys visibles d'aquesta nova aliança, hi figura la necessitat compartida de controlar els danys polítics de l'escàndol de la DGAIA. Els casos sota investigació han provocat un profund desgast per a ERC i el progressisme bonista en general. En aquest context, l'entesa entre republicans i socialistes no només respon a l'aritmètica, sinó també a una voluntat política de contenció.

Una persona desenfocada davant d'un edifici amb un cartell que diu

Això ja ho hem vist al Parlament, amb un PSC que treballa per vehicular l'escàndol d'una manera còmoda per a ERC. A més, el Govern d'Illa no ha dubtat a fer canvis purament cosmètics a la DGAIA. El cas és que a ningú dins el tripartit li interessa que aflori l'escàndol més important de la Catalunya dels últims anys.

➡️ Política

Més notícies: