La situació insostenible a ERC pot posar en perill el futur del partit

Si algú creia que la guerra interna a ERC ja no es podia complicar més, estava equivocat. Els sectors enfrontats ens han ofert aquest dilluns un nou capítol de l'esquarterament mutu que estan perpetrant des de fa setmanes.

Tot plegat ha començat amb la publicació d'un missatge privat de Marta Rovira, secretària general del partit. L'ara cap de la formació reaccionava a la campanya de falsa bandera, orquestrada dins de la mateixa ERC, contra el seu candidat a Barcelona, Ernest Maragall, vinculant-lo amb l'Alzheimer que pateix el seu germà, l'expresident, Pasqual Maragall. “És una campanya tan agressiva que si la denunciem públicament potser arrenquem uns quants vots de solidaritat”, afirmava.

Diu molt d'algú el fet que, una vegada que t'assabentes d'aquesta vergonyosa campanya, el primer que penses és intentar “arrencar uns quants vots de solidaritat”. I encara més si tenim en compte que ERC, amb Marta Rovira al capdavant, és un partit que sempre ha presumit de certa superioritat moral. Que si en 90 anys “no hem tingut cap cas de corrupció”, que si “cordons sanitaris”, que si “lluita antifeixista”, que si “volem acollir”...

La imatge de Marta Rovira ja està tacada per sempre. La publicació del seu missatge mostra la seva veritable cara, que contrasta amb la imatge de nena bona que sempre ha volgut mostrar en públic (encara que li hagi costat el malnom de “bleda”). I és clar, quan un està acorralat, només li queda l'opció d'atacar la desesperada.

Dit i fet. Comunicat a X acusant Oriol Junqueras i el seu sector de filtrar interessadament la captura de pantalla per guanyar punts a la batalla interna que mantenen els dos sectors i que es decidirà al congrés que el partit celebrarà el proper 30 de novembre.

Certament, la publicació del missatge de Marta Rovira sobre els cartells d'Ernest Maragall i l'Alzheimer juguen a favor de la candidatura de Junqueras. Però acusar-lo obertament ha acabat jugant en contra, encara més, de l'actual secretària general republicana. Diversos dirigents afins a Junqueras no van tardar a esclatar a les xarxes, i van retreure a Rovira haver pres “el camí de les acusacions falses”. Tots ho van fer amb un missatge idèntic.

La batalla no s'acabava aquí, és clar. Pilar Vallugera, diputada d'ERC al Parlament i propera al sector antijunqueres, criticava i qualificava de “trist” el fet de “veure tuits de 'corta-pega' idèntics. Dissimuleu una mica”, deia.

El futur d'ERC, ¿en perill?

Encara falten més de dos mesos perquè se celebri el congrés extraordinari en què es decidirà la nova direcció d'ERC. Junqueras, per ara, té totes les de guanyar. Però compte, que encara falta una eternitat i pot passar de tot. Fins i tot que la guerra vagi a més (encara que sembli que ja no pot anar més enllà, també ho semblava fa unes quantes setmanes).

La ruptura dins de la formació és total. La guerra ja és a cara descoberta. I cada vegada hi ha més dubtes que el congrés extraordinari del 30 de novembre pugui solucionar aquesta destrossa. Es proclamarà una nova direcció, sí. Però les conseqüències de la batalla que estem veient en directe de manera gairebé televisada són imprevisibles i poden posar en perill el futur de la formació.

No és la primera vegada que volen els ganivets internament a ERC. Sense anar més lluny, Oriol Junqueras va arribar a president fruit d'una divisió considerable dins de la formació. Tot i això, aquest mateix Junqueras representava una mena de “foc nou” després de la guerra que van mantenir Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod-Rovira (encara que mai van arribar a enfrontar-se en un congrés). Ara, el panorama és diferent.

Tot apunta que hi haurà un guanyador i un perdedor. I, depenent de com sigui la derrota del que perdi, ja veurem com queda la formació internament. De fet, si mirem el darrer precedent, no van ser pocs els afins a Carod-Rovira (fins i tot ell mateix) que es van desvincular completament d'ERC després de perdre la batalla amb Puigcercós.

La guerra que viu ERC també recorda, amb matisos, una guerra més recent. La que va tenir lloc dins l'espai de Convergència Democràtica. Un sector va apostar per Junts, un altre pel PDeCAT. I, tot i que els interessos particulars van permetre fer algunes paus, encara hi ha ara molta gent que va prendre partit pel PDeCAT que no pensa votar, ni de bon tros, la formació de Carles Puigdemont.

Compte doncs, que no acabi passant una cosa semblant a ERC. La guerra està a uns nivells tan elevats, que seria un atreviment assegurar que la pau s'assolirà un cop hi hagi un guanyador al congrés del 30 de novembre. Venen temps complicats per a uns republicans que, en tot just un any, han passat de tenir un poder institucional considerable (amb un Govern en solitari inclòs) a ser un partit en ple declivi, en guerra interna i cada cop menys atractiu per al votant.

Un pacte a darrera hora entre els dos sectors, única via per evitar la ruptura total

La ruptura total a ERC es pot evitar, almenys per aparença, en el cas que les dues candidatures arribin a un pacte per configurar una direcció més o menys transversal. Evidentment, és molt difícil que ara es doni aquest pacte. Però si un dels dos sectors veu que pot perdre la guerra, qualsevol cadira que obtinguis pot estar ben vista. Encara que a canvi t'hagis d'empassar algun gripau després de mesos de durs enfrontaments entre sectors.