El lloguer més car d'Espanya: el problemàtic llegat d'Ada Colau

Una de les notícies més mediàtiques d'aquests dies és que l'exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, abandonarà l'Ajuntament. Segons ha informat ella mateixa, la seva intenció és organitzar una mena "d'internacional municipalista" per fer front a la crisi de l'esquerra global. Per la resta, deixa intacta la crisi de l'esquerra catalana.

Més enllà dels seus mèrits i encerts, l'exalcaldessa deixa un llegat qüestionable. I el problema és que aquest llegat afecta assumptes prioritaris per a la ciutadania, i no només disputes ideològiques.

Entre aquests problemes, destaca el de l'habitatge, que és una bomba de rellotgeria per a gairebé tothom. En particular, per al PSC, que ara controla Palau i l'Ajuntament.

Il·lusions frustrades

El problema de l'habitatge a Barcelona no se li pot imputar completament a Ada Colau, però sí que se li pot imputar el fet d'haver desenvolupat unes polítiques (fins i tot un relat) contraproduents. Pitjor encara: a l'exalcaldessa se li pot retreure haver generat frustració entre la ciutadania.

Durant els vuits anys que Colau va estar al consistori (2015-2023), el preu mitjà de l'habitatge a Barcelona va augmentar en 400 euros: es tracta d'un increment d'un 50% en vuit anys. Així mateix, els seus intents de controlar el lloguer turístic van ser contraproduents: la justícia va tombar el decret urbanístic i això va obligar l'alcalde Collboni a atorgar 900 llicències turístiques més.

De la mateixa manera, el que fos un dels grans reclams electorals, l'habitatge públic, també ha estat un fracàs. Al seu dia, la candidata a alcaldessa va prometre que obligaria els promotors a destinar un 30% de la seva producció a habitatge públic. El resultat? Vuit pisos: a Barcelona, s'han fet vuit pisos d'habitatge públic en cinc anys.

L'habitació més cara d'Espanya

Ahir, i coincidint amb l'anunci de la marxa d'Ada Colau, el portal Fotocasa posava xifres a l'altra cara del mercat immobiliari: el lloguer d'habitacions. Les dades són preocupants.

Des del 2015, el preu del lloguer d'habitacions a Espanya ha augmentat un 90% i, en el cas de Catalunya, la situació és pitjor. Durant aquests nou anys, el preu d'una habitació a Catalunya s'ha doblat, empès en gran mesura pel preu de Barcelona, que estira la mitjana a tots els efectes.

Amb 638 euros de mitjana, la capital catalana té el lloguer d'habitacions més car d'Espanya. Això fa que una habitació a Barcelona sigui més cara que un pis de 80 metres quadrats a onze capitals provincials d'Espanya.

D'altra banda, la situació de la ciutat comtal és tan tensa que, malgrat que la pujada interanual està per sota de la mitjana espanyola, encara manté el lloguer d'habitacions més car d'Espanya.

I l'augment del preu de les habitacions no es tradueix en una reducció de lloguer convencional. Res més lluny de la realitat. El preu mitjà d'un habitatge a Barcelona ha augmentat un 21,06% en un any: amb 27,77 euros per metre quadrat, Barcelona torna a encapçalar el podi del lloguer més car d'Espanya per a un habitatge estàndard.

Les causes

A més de l'enorme captació demogràfica de Barcelona, l'augment del preu de les habitacions respon a una lògica del mercat. I aquesta no és altra que la que porta els propietaris a maximitzar els beneficis – aprofitar la conjuntura – alhora que intenten esquivar la inseguretat jurídica sobre el lloguer convencional.

És a dir, es tracta d'un còctel explosiu de i) creixement demogràfic que estira la demanda; ii) la pressió del lloguer turístic (reducció de l'oferta); i iii) intervencions legals que compliquen el problema.

Per tot això, ESADE ja va advertir - en referència al control de lloguers a Catalunya el 2020 - que “la Llei que va limitar els lloguers a Catalunya només va reduir el preu del lloguer als habitatges més cars, i de fet va produir una pujada a les més barates: va beneficiar principalment les llars amb més poder adquisitiu i va poder haver perjudicat les de menor capacitat (…) La norma actuaria aquí en sentit contrari al buscat”.