Marta Rovira i l'ocàs de l'elit processista

En una dècada el procés ha acabat amb la prosperitat econòmica i social a Catalunya i amb la seva estabilitat polític, però no només això. El procés sobiranista català s'ha endut tota una generació de joves polítics que van irrompre en un moment de canvi amb esperançats aires de renovació. La major part de l'elit processista ha desaparegut, i els que queden drets, com Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, resisteixen en un agònic declivi sense el suport de què van gaudir abans.

Artur Mas va ser el primer a caure, sacrificat per una CUP els líders de la qual -David Fernández, Anna Gabriel i Quim Arrufat- són ja només un nebulós record. Aquells anys daurats del procés van il·luminar l'ascens de personatges com Antonio Baños, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Quim Torra, Clara Ponsatí i Laura Borràs, entre molts altres. Amb el temps, la seva glòria va quedar sepultada sota els enderrocs del Procés deixant al descobert l'única veritat, que tot havia estat un miratge.

La descomposició de la CUP va ser simptomàtica de l'auge i el declivi dels anhels indepes, però també de la diferència entre una organització novell i els dos grans partits de l'ecosistema polític català. Perquè si l'agonia del Procés s'havia endut els cupaires, en canvi les cases de CiU (o sigui, Junts) i ERC estaven drets. Els líders de segona fila anirien desapareixent a poc a poc, però els seus tòtems han sobreviscut fins ara: Carles Puigdemont, Jordi Turull i Josep Rull a Junts, i Oriol Junqueras i Marta Rovira a ERC.

Ha estat, això sí, una resistència pírrica. Carles Puigdemont resisteix en la seva posició amb el crèdit esgotat i el partit fora de les principals institucions. Oriol Junqueras està a l'espera del que depara el congrés nacional d'ERC al novembre, en què Marta Rovira, la seva fins fa poc companya de viatge a la cúpula d'Esquerra, està armant a l'ombra una candidatura alternativa. Declivi, aïllament i lluita pel poder, això és el que ha derivat el Procés una dècada després.

Marta Rovira i Carles Puigdemont, línies paral·leles que convergeixen

Marta Rovira encarna precisament la tragèdia del sacrifici de l'elit processista a les mans del fracàs i la frustració. En la seva figura contrasta precisament el rerefons heroic i èpic amb què es va engalanar el Procés i el seu prosaic final, la representació del qual més vergonyosa és la implosió d'ERC. El partit es veu esquitxat constantment amb escàndols de dubtosa reputació i la seva direcció, exposada l'escarni públic, demostra que no té l'alçada moral de què solien vanagloriar-se quan el vent bufava a favor.

La secretària general d'ERC havia aconseguit durant molt de temps esquivar el desgast d'altres figures del partit com Junqueras o Gabriel Rufián. El seu “exili” a Suïssa i la distància amb la gestió diària li havien permès conservar un cert prestigi entre l'independentisme com una de les protagonistes de la gesta del 2017. Però aquest encanteri també s'ha acabat trencant, tan aviat com la lluita pel poder a ERC la va obligar a interrompre abruptament la seva retirada a Suïssa i posar-se al capdavant de les negociacions amb el PSC.

Curiosament, una cosa molt semblant li va passar a Carles Puigdemont, que va començar a apagar-se l'estrella quan la lluita pel poder amb ERC el va obligar a abandonar el seu aïllament a Waterloo per negociar amb el PSOE. La tornada de l'exili, que havia de ser un moment històric i va acabar en sainet, és també un exemple del contrast entre l'èpica del relat i la crua realitat. Això revela en tot cas la fi de l'elit processista que, anomeni Carles Puigdemont o Marta Rovira, en el seu intent per salvaguardar el seu propi espai de poder van acabar traint les bases independentistes.

Esgotats a la seva pròpia mentida

Ara s'ha conegut que Marta Rovira no només coneixia l'existència d'una estructura B d'ERC dedicada a la guerra bruta contra els seus rivals, sinó que la va animar a fer-la servir per treure rèdit electoral. S'han filtrat missatges privats en què demanava als dirigents d'ERC fer servir els cartells ofensius contra Maragall per “arrencar alguns vots de solidaritat”. Això demostra, d'una banda, la dubtosa catadura moral de la secretària general d'ERC, i de l'altra, la manca d'escrúpols dels dirigents d'ERC que en plena lluita pel poder són capaços de filtrar aquests missatges per perjudicar l'adversari.

Poc edificant, en tot cas, per a qui va aterrar a la política catalana per salvar el país de la decadència moral i la tirania espanyola. Les ànsies de regeneració van desaparèixer tan aviat com el fracàs del projecte independentista va donar pas a una lluita pel poder. Primer entre ERC i els hereus de CiU per aconseguir l'hegemonia de l'espai independentista en el postprocés, i després dins dels partits mateixos a mesura que la traïció es va fer més evident i les bases van començar a donar-los l'esquena.