Sílvia Orriols i l’‘estafa piramidal’ de les pensions: un debat incòmode

La intervenció de Silvia Orriols sobre el sistema públic de pensions l'ha tornat a situar al centre del debat polític català. La líder d'Aliança Catalana ha trencat un tabú que feia anys que cap polític s'atrevia a tocar amb aquesta contundència. Les seves paraules han provocat crítiques immediates, però també han rebut el suport de qui considera que Orriols només ha verbalitzat una evidència demogràfica.

Durant una entrevista a TAC12, l'alcaldessa de Ripoll va proposar eliminar el sistema de repartiment vigent i substituir-lo per un model d'autogestió. És a dir, que els treballadors percebin íntegrament allò que avui descompten en cotitzacions i que, arribat el moment de la jubilació, l'Estat aporti una ajuda mínima. La idea va generar rebuig immediat a Junts, que va qualificar la proposta de populista i va subratllar que els sistemes públics se sostenen sobre l'esperança de vida i la solidaritat intergeneracional.

Orriols obre el debat prohibit: la fragilitat del sistema actual

Més enllà de la crítica política, el punt que Orriols va introduir pivota sobre un problema real. El model espanyol funciona per repartiment: el que cotitzen els treballadors actius paga directament les pensions actuals. Aquest mecanisme depèn d'un equilibri que s'està trencant de manera accelerada per la combinació d'envelliment i baixa natalitat.

Les dades més recents situen la despesa en pensions al voltant del 13,7% del PIB, una xifra ja molt elevada dins de l'OCDE. I segons les projeccions, podria ascendir fins al 17,3% del PIB el 2050, convertint Espanya en el país que més percentatge de la seva riquesa dedica a pensions. L'increment vindrà impulsat per dues tendències que cap partit s'atreveix a confrontar públicament: una esperança de vida superior als 83 anys i una natalitat d'1,2 fills per dona.

Per aleshores, Espanya serà un dels països més envellits del món, amb una ràtio de més de cinquanta majors de 65 anys per cada cent persones en edat laboral. Això implica que cada cotitzant suportarà l'equivalent a dues pensions. Aquest desequilibri ja genera un dèficit anual al voltant de l'1,5% del PIB.

Té sentit parlar d'"estafa piramidal"? Per què la comparació connecta amb la realitat

El terme utilitzat per Orriols és deliberadament provocador. Tècnicament, el sistema espanyol no és un esquema fraudulent: és obligatori, té suport legal, està sotmès a revisions del Pacte de Toledo. Tanmateix, la comparació que fa Orriols connecta amb un element innegable: el sistema depèn que hi entrin nous cotitzants.

Això genera una dinàmica que s'assembla, en la seva lògica, a la base de qualsevol estructura piramidal: si la base s'estreny, tot trontolla. Això és justament el que està passant ara, i això explica que el seu discurs hagi calat. De fet, els defensors d'Orriols sostenen que el seu advertiment no és un insult al sistema, sinó una alerta.

El que ningú vol dir: reformes, capitalització parcial i un pacte intergeneracional en crisi

El debat obert per Orriols toca el nucli del problema: el model actual no incorpora mecanismes automàtics d'ajust per longevitat. Les mesures recents han alleujat tensions puntuals, però no modifiquen l'estructura del sistema. Per això la discussió que ella planteja, tot i envoltada de polèmica, apunta a debats que ja fa dècades que són damunt la taula en altres països.

Parlem de combinar repartiment i capitalització, vincular les prestacions a la demografia, o generar estalvis col·lectius com els fons sobirans nòrdics. Són qüestions que, fins ara, la política espanyola evita obrir pel cost electoral que impliquen. En aquest context, la irrupció d'Orriols no només és un gest provocador.

El seu diagnòstic, compartit per una part de la literatura econòmica, posa damunt la taula un dilema que ni Junts ni la resta de l'establishment semblen disposats a afrontar. Sense reformes profundes, el sistema no pot sostenir el nivell actual de pensions per a les pròximes generacions.