Periodistes de mitjans catalans subvencionats faran un curs sobre 'combatre el discurs d’odi'

Des que la premsa és digital, els periodistes no tenen gaire bona fama. El motiu és prosaic i fa referència al fet que la viabilitat econòmica de la premsa tradicional és més aviat impossible. Sense les subvencions públiques, molts mitjans tindrien un greu problema.

D'entre els molts efectes que això ha tingut, destaca l'ideològic. D'un temps ençà, els periodistes s'han arrogat el dret de tutelar el discurs públic en totes les seves variants. Així, gairebé de sobte, van aparèixer expressions com “periodisme de dades”, “discurs d'odi”, “desinformació”, etc.

A Catalunya, aquesta realitat és molt evident des que el processisme va instaurar aquella inconfusible barreja de nacionalisme i progressisme. Al marge que, sense una premsa subvencionada, hauria estat molt difícil desplegar l'estafa del processisme durant deu anys. El cas és que a Catalunya no li falten periodistes que no venen diaris però sí periodisme.

Un "curs"

L'últim exemple ens el proporciona una nodrida selecció de periodistes, antifeixistes, experts en extrema dreta i petits mitjans sense transcendència. Es tracta d'una formació oferta per la UB i que porta el diàfan nom de “Comprendre i combatre els discursos d'odi i la desinformació a la societat actual”.

D'entre els participants, destaquen algunes cares conegudes de l'ecosistema. Sergi Picazo, Jordi Borràs o Sentit Crític, entre d'altres. El mateix Sergi Picazo publicitava la formació assenyalant que “tot el que necessites saber perquè no et manipulin”.

Aquests missatges a les xarxes han tingut una circulació desproporcionada si tenim en compte que només són l'anunci d'una formació. Però precisament aquesta circulació és molt reveladora del clima social que genera aquesta classe de discurs. I és que són molts els usuaris que ja no combreguen amb aquest discurs.

“A treure uns bons diners, oi?”, “el més important és sentir-se xulo”, “la feina de periodista és la més prostituïda del món actualment”, diuen alguns. Altres usuaris no només no critiquen les xarxes, sinó que les aplaudeixen. “Sort de les xarxes... si no viuríem en una dictadura comunicativa”, assenyalen.

En definitiva, el periodisme tradicional viu la seva agonia per fases, i ara toca la fase de tutelar la informació per compensar la precarietat econòmica.