De la República a l'amnistia: sis anys de l'1 d'octubre

El referèndum de l'1 d'octubre del 2017 és, a l'imaginari de l'independentisme català, una data d'elevat valor simbòlic. Parlar de l'1-O és referir-se a la gran data del secessionisme, que va tenir en aquesta mobilització el clímax absolut del moviment. Els anys previs van ser un 'crescendo' del simbolisme, amb una successió de 11-S “històrics” i altres dates elevades a la categoria de memorables, com el 9 de novembre de 2014 .

Sis anys de l'1 d'octubre del 2017

La veritat és que l'1-O va representar un abans i un després no tan sols per a l'independentisme, sinó per a la política catalana i espanyola. Més de 2.200.000 persones van participar en la votació convocada pel govern català, pilotat llavors per Carles Puigdemont i, malgrat la seva pèssima relació, amb Oriol Junqueras com a número 2. La jornada va estar marcada per les càrregues policials contra els participants en nombrosos punts de la geografia catalana.

Després d'aquell diumenge del que es compleixen avui sis anys, va venir un octubre d'altíssima tensió. La vaga i les protestes del 3 d'octubre, la independència en suspens de Puigdemont i, finalment, el desenllaç que tots coneixem. La proclamació de la independència al Parlament, el seu nul reconeixement internacional, l'aplicació de l'article 155 i la fugida i l'empresonament de Puigdemont i la resta del govern.

L'1-O és, en definitiva, l'inici d'una etapa de declivi de l'independentisme que avui, sis anys després, sembla mantenir-se. El moviment es troba en un moment de prolongada i profunda letargia, mancada de múscul, d'unitat entre faccions —més aviat en fragmentació constant— i d'una estratègia clara. La conclusió sembla evident: el cop després de l'1-O del 2017 va ser contundent i el moviment continua desorientat.

Desorientació i divisió després de l'1-O i la DUI

L'aplicació de l'article 155 de la Constitució, l'empresonament de mig govern autonòmic i la marxa a Bèlgica de l'altre mitjà van suposar un autèntic trauma a les files independentistes. El reclam de la República que s'havia proclamat només uns dies enrere es va diluir, ja la tardor del 2017, en la reivindicació per la llibertat dels “presos polítics” i la tornada dels “exiliats”.

Les banderes estelatades i els crits d'independència van cedir progressivament el protagonisme als llaços i símbols grocs. Va ser una etapa de mobilitzacions sistemàtiques en què l'independentisme va iniciar la seva fallida interna. La República era la principal reivindicació del sector més radical, mentre que una altra facció destacada prioritzava la llibertat i el retorn de presos i exiliats, respectivament.

La divisió per la no-investidura de Puigdemont i l'arribada de Torra a la Generalitat i de Sánchez a la Moncloa van contribuir al desordre intern. Si el carrer ja presentava divisió, els partits —Junts per Catalunya-PDeCAT, ERC i CUP— s'allunyaven estratègicament de manera cada cop més clara. Es van fer evidents les divergències entre Puigdemont i Junqueras, amb duríssimes declaracions creuades per part de tots dos.

Ni la sentència del 'procés' va servir perquè l'independentisme reprengués un rumb comú. Les ferides entre partits i faccions ciutadanes ja eren massa profundes. Tot i uns dies d'enfrontaments al carrer, la manca d'unitat, d'estratègia i de rumb van fer impossible una recuperació del múscul social que el moviment tenia ara fa exactament sis anys.

De la República a l'amnistia

L'any 2019, la posada en marxa d'una nova legislatura a Espanya va suposar la ruptura definitiva entre ERC i Junts. El suport dels primers al govern espanyol i l'oposició rotunda dels segons va provocar una guerra oberta entre les dues formacions que, alhora, compartien executiu a Catalunya. Amb un president Torra incapaç al capdavant, a l'enfrontament independentista se li va sumar l'etapa de la pandèmia i l'independentisme va quedar en una reivindicació cada cop més minoritària i amb menys unitat interna.

De fet, el reclam de la proclamada “República Catalana” va passar a ser pràcticament inexistent. Ho han anat enterrant, de manera persistent, el govern d'ERC, la pèrdua de força i lideratge de les entitats socials independentistes i el govern Sánchez, amb la concessió de l'indult als presos independentistes.

Ara, després de les eleccions del 23 de juliol, el moviment catalanista sembla unir-se –encara que amb discrepàncies sobre el seu abast– a una idea: l'amnistia. Una solució que elimini qualsevol possibilitat de factura penal per als implicats en els fets de fa sis anys. Avui, aquell independentisme que clamava per una República recupera vagament la seva unitat per obtenir una amnistia a canvi d'investir Pedro Sánchez .

De reivindicar la independència proclamada unilateralment a negociar una amnistia amb el govern espanyol: la frase resumeix la involució que, en sis anys, ha protagonitzat el moviment secessionista català. El seu debilitament, pel flagell extern i les seves guerres internes, ha provocat, doncs, una rebaixa substancial de pretensions. Avui, sis anys després de l'1 d'octubre, l'independentisme català constata el desastre: de la República a l'amnistia.