Què volia dir i on va dir Josep Pla 'Escolti, i tot això qui ho paga?'

La frase “Escolti, i tot això qui ho paga?” és una de les més citades de Josep Pla i resumeix com poques el seu esperit observador, escèptic i profundament atent a la realitat material del món. Lluny de ser una ocurrència abstracta, la pregunta neix d’un moment molt concret i d’un escenari que va impressionar profundament l’escriptor empordanès: Nova York, a mitjan anys cinquanta.

El viatge de Josep Pla que va originar la pregunta

Josep Pla va viatjar per primera vegada a Nova York a l’agost de 1954, convidat i amb les despeses cobertes per l’editorial i revista Destino, en el marc d’un projecte periodístic que li permetia recórrer diverses capitals del món i enviar cròniques de les seves observacions. Aquell viatge no seria l’únic: entre 1954 i 1964 Pla va visitar els Estats Units en diverses ocasions, sempre amb l’objectiu d’observar, descriure i comprendre una realitat radicalment diferent de la de la Catalunya de postguerra.

Quan va arribar als molls de Manhattan, Pla procedia d’una Europa encara marcada per la misèria posterior a la Segona Guerra Mundial. L’impacte va ser immediat: gratacels ja drets, llums de neó, trànsit incessant, ascensors suaus, abundància material i una confiança col·lectiva que contrastava amb l’escassetat europea.

És en aquest context —segons diversos testimonis i fonts— quan Pla, durant una visita guiada per la ciutat, es va girar cap al seu acompanyant i va formular la pregunta: “Escolti, i tot això qui ho paga?”. Alguns autors situen l’anècdota el 1954, altres el 1955, però tots coincideixen en l’escena i en el sentit profund de la frase.

De la crònica al llibre

D’aquell primer viatge en sorgiria el llibre Week-end (d’estiu) a Nova York, publicat inicialment en castellà com Fin de semana en Nueva York i posteriorment reelaborat i integrat en les seves obres completes. El text és una de les peces més celebrades del Pla viatger: irònic, atent al detall i ple de judicis personals.

A Pla li fascinen l’abundància i la comoditat del Midtown, les dones independents, els restaurants automàtics, l’omnipresència de l’automòbil i la fluïdesa de la vida quotidiana. Al mateix temps, els gratacels li provoquen una certa angoixa i qualifica la televisió d’“invent estúpid”. Detecta un Manhattan amb arrels europees, no sempre anglosaxones, sinó també germàniques i calvinistes.

Curiosament, no mostra gaire interès per la Hispanic Society, però sí que s’emociona profundament en descobrir, en un turó de Manhattan, el sepulcre dels comtes d’Urgell, un descobriment inesperat que el connecta amb la història catalana en ple Nou Món.

Una pregunta que va fer fortuna

La frase va sobreviure al context del viatge i es va convertir en una sentència recurrent del pensament planià. Tant és així que Josep Pla la repetiria sovint i que figures com Jordi Pujol la farien seva, utilitzant-la com a advertiment davant de projectes excessivament grandiloqüents o desvinculats de la realitat econòmica.

Més que una crítica a l’abundància americana, la pregunta de Pla és una interpel·lació directa al fonament material del progrés. No nega l’èxit ni l’espectacle de Nova York, però exigeix saber qui n’assumeix el cost, econòmic i social. Perquè algú l’ha de pagar.

Des de fa algunes dècades, la frase ha viscut una nova popularització. S’utilitza per qüestionar decisions polítiques, subvencions, l’excés de càrrecs de confiança, els sous dels alts càrrecs institucionals o projectes públics considerats desmesurats. La seva simplicitat la fa efectiva: no acusa, però obliga a donar explicacions i assenyala una administració pública que moltes vegades malbarata milions mentre apuja impostos a les classes mitjanes.

L’expressió ha saltat fins i tot al terreny del marxandatge cultural i polític. S’ha imprès en samarretes, tasses i altres objectes com a lema irònic contra la mala gestió i la despesa opaca.