Del cinturó metropolità a l'eix transversal: Vox i Aliança Catalana preparen el seu gran salt el 2026

Queden pocs dies per acomiadar el 2025, un any significatiu en la política catalana per la consolidació dels blocs polítics en un Parlament polaritzat. A un costat, el bloc progressista encapçalat pel PSC amb ERC, Comuns i CUP, i a l’altre una dreta dividida entre Junts, PP i Vox, AC. Però aquest any serà recordat també per la consolidació de Vox i Aliança Catalana com a alternativa política a Catalunya.

La nova dreta demana pas en una Catalunya esgotada, amb un PSC llastrat pels seus socis i uns líders de l’oposició, Junts i PP, que semblen insuficients. Cadascun amb la seva pròpia estratègia, Vox i Aliança Catalana encaren el 2026 amb optimisme. Les enquestes els somriuen, però ara ho han de materialitzar abans de les municipals del 2027.

A diferència de PP i Junts, Vox i Aliança Catalana són partits fora del sistema, com ho demostra el cordó sanitari de l’establishment polític i mediàtic contra ells. Per això, en un moment en què es qüestiona el sistema en la seva totalitat, Vox i Aliança Catalana apareixen com la salvació d’una classe mitjana que paga impostos de primera però té serveis de tercera, i pateix l’augment de la inseguretat als carrers. 

Vox aspira a absorbir el vot indignat de socialistes desencantats, a més de la seva batalla particular amb el PP pel vot conservador. A més, als barris obrers hi ha un vot que en el seu moment va apostar per partits processistes com ERC i que ara es trasllada a Vox. Aliança Catalana s’alimenta sobretot del vot independentista indignat, en particular de Junts, encara que també té la capacitat d’atreure votants no estrictament independentistes.

Zones d’influència de Vox i AC

Malgrat compartir un mateix missatge, tots dos difereixen en el seu target i en la seva estratègia. Vox s’adreça sobretot als barris obrers de les grans ciutats, especialment del cinturó metropolità. “Passar del cinturó vermell a l’esperança verda”, com va dir recentment el diputat de Vox Joan Garriga al Parlament. En aquest sentit, Catalunya es presenta com el laboratori del gir esquerrà a escala nacional per atrapar el vot socialista. Una cosa que dista molt del caràcter originari, molt centrat en l’Espanya interior i rural que, sense anar més lluny, ha estat la clau dels bons resultats a Extremadura.

A més, a Catalunya la penetració de Vox a comarques interiors es veu frenada pel domini històric del nacionalisme català. El grup que lidera Ignacio Garriga s’està centrant en els barris treballadors abandonats per l’esquerra i el socialisme. A més de Tarragona, on té un terreny propici per créixer, el seu calador de vots estarà en ciutats metropolitanes de Barcelona sotmeses a problemes com l’ocupació, la crisi econòmica i la creixent islamització.  

Aliança Catalana, per la seva banda, se centra en la conquesta de la Catalunya interior, les comarques del denominat ‘eix transversal’ des de Lleida fins a Girona. El seu creixement a les comarques gironines serà clau per a l’orriolisme si vol donar el sorpasso a Junts. Però també alberga grans esperances a Lleida, zona molt castigada per la inseguretat i la immigració massiva, i la Catalunya central, amb ciutats com Manresa i Vic.

El cor d’Aliança Catalana continua sent Ripoll, però al mateix temps Orriols sap que cap partit pot aspirar a governar Catalunya sense Barcelona. El partit acaba de fer un pas molt important amb la inauguració de la seva seu a Barcelona. En paral·lel, el partit està duent a terme una eficient tasca d’implantació territorial amb la multiplicació dels seus afiliats i delegacions locals. Això és clau per evitar que li passi com a Ciutadans, un fenomen conjuntural que va triomfar gràcies al vot ‘prestat’ de PP i PSOE, però que sense implantació territorial es va dissoldre tan aviat com va baixar el soufflé del Procés. 

El 2026 pot ser un any clau

Aliança Catalana i Vox tenen, a més, diferències en la seva estratègia de creixement. Vox està anant als barris més degradats de Mataró, Tarragona, L’Hospitalet o Terrassa per prendre contacte amb els veïns. Després porta les seves preocupacions i reivindicacions a les principals institucions com el Parlament. La sola presència dels seus líders en aquests barris converteix Vox, de facto, en l’única alternativa per a aquests veïns. En canvi, l’orriolisme segueix l’estratègia de muntar parades informatives per explicar la seva proposta en centenars de municipis de tota Catalunya, tots els caps de setmana. D’aquesta manera aconsegueix penetrar en tot el territori com una pluja fina que va impregnant cada racó. Aquestes parades demostren com el partit va creixent setmana a setmana, i la seva estratègia ha estat fins i tot copiada per Junts.

Vox i Aliança han aconseguit el més difícil, que és consolidar-se com a alternativa i marcar l’agenda política catalana. A més, el context polític i social els va a favor. Ara se centren a créixer, cadascun amb la seva estratègia: el 2026 pot ser en aquest sentit un any clau.