Què pretenen els Comuns amb Ada Colau? La confusa estratègia d'un partit sense rumb

L'espai dels Comuns travessa una crisi silenciosa però profunda. El que va néixer com un moviment ciutadà s'ha convertit en una formació dependent d'una figura que no aconsegueix abandonar l'escenari. Ada Colau continua sent l'epicentre de la política dels Comuns, fins i tot quan diu que s'aparta. El problema és que la seva figura eclipsa, divideix i condiciona qualsevol intent de renovació.

A falta de política, sempre quedarà l'activisme

Després de la seva aventura mediàtica a la Flotilla cap a Gaza, Colau ha recuperat protagonisme públic i presència als mitjans. Ho ha fet amb la teatralitat habitual que l'acompanya des dels seus dies a la PAH: relats de resistència, llàgrimes davant de les càmeres i apel·lacions morals contra els poderosos. L'operació mediàtica va fer efecte, i l'exalcaldessa va tornar al centre de la conversa just quan els Comuns preparaven la seva maquinària electoral per al 2027.

La jugada encaixa en un patró ja conegut. Quan la figura política es desgasta, Colau recorre a l'activisme; quan l'activisme s'esgota, reapareix en el debat polític. Aquesta frontera difusa entre l'acció ciutadana i la política professional li permet mantenir rellevància sense assumir responsabilitats.

Els Comuns, per la seva banda, semblen resignats a viure en aquesta ambigüitat, sense un projecte sòlid més enllà de la defensa del seu propi relat moral. Perquè no cal oblidar —i això és essencial— que els Comuns es troben en el seu pitjor moment electoral. És més, tota l'esquerra woke-sobiranista observa el seu declivi polític.

Un partit sense brúixola ni lideratge clar

Barcelona en Comú ha iniciat el procés per trobar candidat a l'alcaldia de Barcelona, però tot indica que sense Colau manca d'identitat. El partit convocarà primàries a finals de 2025, amb vista a les municipals de 2027, però cap figura aconsegueix omplir el seu buit. Entre els possibles aspirants sonen noms com Gerardo Pisarello o el ministre Ernest Urtasun, tot i que cap desperta el magnetisme polític de l'exalcaldessa.

Oficialment, Colau ha descartat tornar-se a presentar. Però el mateix partit va modificar el seu codi ètic perquè pogués fer-ho, ampliant el límit de mandats a dotze anys consecutius. La maniobra va alimentar el soroll intern i va reforçar la percepció que tot als Comuns continua girant al seu voltant.

La direcció intenta projectar una imatge de lideratge coral i cooperatiu, però els fets revelen el contrari. Des del seu origen, els Comuns han funcionat com un instrument polític al servei de la figura cabdillista d'Ada Colau, igual que Podemos amb Pablo Iglesias. L'espai va néixer per portar-la a l'Ajuntament de Barcelona i ara s'enfronta al dilema de sobreviure sense la seva icona més potent.

L'aposta per un “front ampli”

La nova bandera de Colau és la creació d'un front ampli d'esquerres que agrupi les forces progressistes catalanes. Ho va presentar a l'Escola de Formació Política 2025 de la seva fundació, Sentit Comú, on va acusar Junts de “comprar l'agenda i la narrativa d'Aliança Catalana”. El seu discurs va combinar el to messiànic amb una proposta política: unir totes les esquerres per frenar la dreta i l'extrema dreta.

Aquesta idea d'un “front ampli” no és nova, però en el context actual adquireix un significat més personal. Colau busca un nou espai des d'on liderar sense passar per les urnes municipals. Podria fer-ho a través de la seva fundació, en l'àmbit català o fins i tot en la política estatal. La seva ambició encaixa amb un clima de replegament i reordenació a l'esquerra, on figures com Gabriel Rufián també parlen de la necessitat d'una aliança progressista.

L'aposta té, però, un problema evident: Colau no és vista com una figura de consens. El seu desgast a Barcelona és notable, i la seva imatge de lideratge vertical xoca amb la idea d'un espai cooperatiu. Però sense ella, els Comuns semblen desorientats. La seva marca s'ha diluït al Parlament, el seu pes municipal es redueix, i la seva connexió amb el carrer és cada cop més feble. Tampoc cal oblidar que partits com els Comuns representen franges socials de classe mitjana-alta molt concretes i poc transversals.

El dilema de fons: Colau o el no-res

El futur dels Comuns depèn de resoldre un dilema que ells mateixos van crear. Amb Ada Colau, el partit continua atrapat en el personalisme i el populisme que li van donar identitat. Sense ella, corre el risc de desaparèixer. La contradicció és estructural: la seva força i la seva feblesa són la mateixa persona.

Per això, cada gest de Colau —des de la Flotilla fins a les seves intervencions públiques— té un càlcul polític. Sense perjudici, és clar, que tot es vesteixi amb l'habitual messianisme moral de qui cada cop representa menys electors. Mentrestant, la direcció busca candidats, pactes i estructures que donin sentit a un projecte que ja no sap a qui representa.