Puigdemont es menjarà les seves pròpies paraules?

Un articulista de l'ABC resumia dissabte passat en un article el que pensen molts. Álvaro Delgado-Gal afirmava que “és insuportable que la formació del proper Govern pugui dependre d'un pròfug de la Justícia”.

El columnista (Madrid, 1954) és llicenciat en Ciències Físiques i doctor en Filosofia. Té diversos llibres publicats i col·labora també en altres mitjans.

D'altra banda, el diari The Washington Post, un dels més influents a nivell mundial, publicava aquest diumenge un editorial en què llançava una seriosa advertència a Pedro Sánchez.

El rotatiu recordava que el referèndum de l'1-O havia estat “il·legal”, que Puigdemont ha estat “fugitiu de la justícia espanyola” des d'aleshores i que els partits independentistes -Junts i Esquerra, perquè la CUP no hi ha entrat- tenien només 14 dels 350 escons del Congrés.

Esmentava fins i tot els contactes de l'expresident amb Rússia, un anatema en plena guerra d'Ucraïna. Però el mateix Puigdemont ja va publicar a finals d'agost un tuit en què deia que “parlaré dimarts que ve 5 de setembre”.

Res no ha transcendit des de llavors de les condicions. I, de fet, Junts s'ha mostrat des de les eleccions del 24-J molt discreta.

Aquella nit va comparèixer la cap de llista per Madrid, Míriam Nogueras, i va dir que la investidura de Sánchez no sortirà a “canvi de res”, cosa que és evident. Les investidures mai no surten gratis. L'endemà, a diferència d'Esquerra, no van convocar ni tan sols roda de premsa.

Mentre que per al suport a Francina Armengol n'hi va haver prou amb quatre condicions: el català al Congrés, el català a la UE, reobertura de la comissió d'investigació sobre el cas Pegasus i una altra sobre els atemptats de les Rambles.

Armengol, després de ser elegida, refredo allò del català al Congrés i en una entrevista a RTVE va dir que parlaria amb tots els grups i que havia de ser per “consens”.

El ministre d'Afers Estrangers en funcions, José Manuel Albares, es va afanyar a enviar la petició a Brussel·les, però és una decisió que cal adoptar per consens i, de moment, Eslovènia ja ha dit que no.

A més, cal veure, en el cas que Junts acabi donant suport a Sánchez, com ho justifiquen. S'haurà de recaragolar, sens dubte, el llenguatge encara que comencen a ser habituals els “canvis d'opinió”.

En una entrevista a Rac1 el 6 de juliol passat, Puigdemont ja va dir que “és igual si mana Sánchez o Feijóo” i que “Junts no donarà suport ni al PP ni al PSOE”. Fins i tot es mostrava partidari de revertir els pactes amb el PSC.

Mentre que en una altra a l'Ara deu dies després, el 16 del mateix mes, va respondre a la pregunta de si “Sánchez o Feijóo” que “a efectes de Catalunya, la diferència és que el PSOE opera amb anestèsia i el PP sense, però tots dos amputen”. “Sánchez no serà president amb els vots de Junts”, va afegir.

Totes dues es van realitzar amb periodistes de confiança: Jordi Basté al primer cas i Antoni Bassas al segon. Basté es va desplaçar a Brussel·les i Bassas fins a dinar a l'anomenada Casa de la República.

Per això cal veure com justifica el canvi en el cas que votin finalment a favor de Sánchez. Ni tan sols n'hi ha prou amb l'abstenció.

Tot i que tothom té la sensació que, en el fons, és buscar una sortida a Carles Puigdemont i la resta d'exiliats a més dels encausats per a les diverses causes del procés sense que es noti gaire.

Al cap i a la fi, fa més de sis anys que és fora i ha perdut la immunitat parlamentària. L'ANC és el que tem i ha insistit que l'únic que es pot negociar és la independència.

A la mateixa entrevista a Rac1 insistia que “jo no em lliuraré mai” i que “la via és l'amnistia, una condició necessària però no suficient”.

Més o menys el mateix que Oriol Junqueras aquest diumenge en una entrevista a La Vanguardia quan afirmava que era condició sine qua non per començar a negociar: que no era el punt final sinó el “punt inicial”.

Però si els donen l'amnistia i l'autodeterminació ara què demanaran als primers Pressupostos Generals de l'Estat?