Últim servei de Jordi Basté

Fins ara, el procés havia tingut tota mena d'herois. Com aquell que els desitjava bona nit a la presó de Lledoners. Crec que després va intentar fer carrera al partit sense gaire èxit.

O Rai López Calvet, que se'n va anar a peu a veu per veure Puigdemon a Waterloo: 1.400 quilòmetres. A aquest el van enxampar després fent trampes a Twitter a favor de Laura Borràs.

En general eren encimbellats per TV3. Recordo que a l'esmentat López Calvet el va tenir divuit minuts Helena García Melero al Planta Baixa explicant la seva experiència mística.

Però, de mica en mica, tots s’han anat desinflant, caient del pedestal o fins i tot diluint-se. Com Boye, que va anunciar que ho deixava perquè ara l’insulten els mateixos independentistes.

Jo crec que és perquè les seves batalles judicials es compten més per derrotes que per victòries. No n’ha encertat una. Però les minutes que haurà passat a la Generalitat!

Malgrat això, de tant en tant, encara tenim alguna alegria. L’últim heroi del procés és Òscar Campos, un activista de Girona que ha descobert que l’amor de la seva vida era una policia infiltrada.

Benvingut al món real, Òscar. Aquests volien fer la independència? Què pensaven: que l'Estat no faria res? Què es quedaria amb els braços plegats?

La veritat és que el rècord d'infiltracions el té aquell policia que es va infiltrar a un casal okupa de la Meridiana. Fins a sis van caure rendides als seus braços. No sé si una darrere l'altra o totes a la vegada.

Jordi Basté el va tenir dijous ni més ni menys que trenta-tres minuts al seu programa. Es nota que el comte és ‘Grande de España’. A aquest pas li retiren el títol.

La veritat és que semblava un anunci encobert de La Directa, la revista de la CUP. L'entrevistat la va citar almenys en cinc ocasions i el mateix Basté, una.

Que consti que a Jordi Basté el conec fa molts anys. Sempre hem tingut una bona relació personal tot i que s'ha refredat amb el temps.

Li estic molt agraït perquè, després de 23 anys al capdavant d'E-Notícies, mai no m'ha convidat a una tertúlia. Millor perquè, en cas d'haver-ho fet, els hauria hagut de posar a caldo.

Un cop em va convidar a una mariscada –encara en vida de Manuel Cuyàs– i ho vaig passar fatal perquè no m'agrada el marisc. Suposo que per remordiments de coneixença o per quedar bé. A l'hora de les postres ens va deixar sols perquè tenia feina. Sempre que ha calgut ens ha citat. Encara que sospito que cada cop menys.

Ell no ho sap, però té tot el meu respecte professional perquè al seu dia va demostrar que el presentador d'un programa d'esports podia presentar un programa generalista i convertir-lo en un èxit d'audiència. Fins aleshores la resta del gremi pensava que els d’esports eren uns ‘futboleros’ que només hi entenien del Barça. I encara.

Tanmateix, ell i altres grans periodistes d'aquest país –Terribas– es van apuntar al procés o simplement van mirar cap a una altra banda -Cuní-. Fixeu-vos que en la llista no esmento Antoni Bassas perquè no és un dels grans, és ‘un dels nostres’. Si no no hagués passat de parlar del vestidor a presentar El matí de Catalunya Ràdio en l’època Pujol.

El més intel·ligent, sense dubte, va ser Joaquim Maria Puyal. Carod ja el va cremar al seu dia per ser director de TV3. Però ja veuen que, malgrat la seva llarga trajectòria, no va fer cap declaració ni a favor ni en contra del procés. S’ho devia ensumar.

Per això, l’últim gran servei de Basté a la causa ha estat entrevistar Òscar Campos. Ja posats haver entrevistat Tamara Falcó, que hauria donat més joc.

El millor és que l’ultratjat equiparava el fet que li haguessin pres el pèl a una “estratègia maquiavèl·lica” de l’Estat i assegurava que havia patit “tortura emocional i psicològica”. Per tortures les de Pinochet o les dels nazis.

Però Basté no parava de donar-li peixet:

- Psicològicament, estàs preparat per rebre un impacte d'aquestes característiques?

I el noi responia: “Està molt bé aquesta pregunta”

Després el presentador insistia:

- Et sents preparat per parlar del tema emocional?

El millor és quan li va preguntar si la inspectora “anava per tu”.

I el xaval va respondre que “sabia el meu perfil psicològic i com sóc”.

Sentint l'entrevista t'adonaves, en efecte, que van enxampar el més fluix.

Quan li va explicar la coartada que la noia tenia el seu pare amb càncer, Basté es va indignar. “Mare meva, mare meva”, exclamava en antena.

Fins i tot el va animar a posar una denúncia per agressió sexual que, sospito, que no té recorregut perquè les relacions van ser consentides.

La penúltima vegada que vaig parlar amb Jordi Basté -l'última va ser per donar-li el condol per la mort de la seva mare- ja li vaig dir: “No pots imaginar el mal que heu al periodisme a Catalunya. Si algunes de les estrelles haguessin advertit dels cingles ara no estaríem com estem”.

Com guanyin PP i Vox les pròximes eleccions generals, el comte començarà a tallar caps. Jo, a la meva època a La Vanguardia, ja vaig veure rodar la de diversos directors que eren pròxims a Convergència, el PSOE o el PP perquè després guanyaven els altres. Qui els posa, els treu.