El PSC entrega la seva política d'habitatge al colauisme: quines conseqüències comportarà la nova mesura

El tripartit s'ha repartit les funcions. ERC, per exemple, es dedica a guanyar visibilitat amb el sistema de finançament i altres concessions. Els Comuns, en canvi, intenten capitalitzar el problema immobiliari. Per la seva banda, el PSC només vol estar al poder.

Aquest repartiment de funcions representa alguns problemes per a la vida política catalana. El més destacat d'aquests és que s'han heretat algunes de les pitjors dinàmiques dels últims anys. En el cas d'ERC, alguns comportaments processistes (concessions vaporoses o proliferació de xiringuitos), i en el cas dels Comuns, la política d'habitatge.

Això darrer resulta doblement preocupant si tenim en compte que les polítiques dels Comuns ja s'han provat. A Barcelona, Ada Colau va ser l'estendard d'una política immobiliària que, en essència, només ha empitjorat el problema. Ara, el Govern Illa ha portat aquesta política a la seva màxima expressió a través de la Generalitat.

El festival de la regulació

El degoteig de mesures ha estat constant. Aplicar la llei estatal de lloguers, regular el lloguer temporal i d'habitacions, crear una unitat antidesnonaments i, ara, prohibir la compra “especulativa”. Aquesta és la darrera ocurrència dels Comuns i que el PSC ha adoptat amb el seu estil habitual.

És a dir, ho assumeixen sense comprometre's de ple, diuen que ho “estudiaran” i ho vinculen a la intendència diària del Parlament, o sigui, els pressupostos. Deixant ara de banda la política parlamentària, el que veiem amb aquesta darrera proposta immobiliària és que el model intervencionista fuig cap endavant.

Sense anar més lluny, ningú al PSC sap amb certesa com es pot sostenir legalment aquesta limitació al dret de propietat. De moment, han posat en marxa la maquinària del relat i han muntat una nova ‘Taula per l'Habitatge’ que inclou figures com Jaime Palomera. De la mateixa manera, donen visibilitat als mitjans a veus que diuen que tot això és possible, com pot ser Pablo Feu, que és d'esperar que aviat estigui en tertúlies, programes, etc.

Després, hi ha la realitat

La realitat és que tot el problema immobiliari és resultat que cap autoritat política o mediàtica de pes vol assumir amb realisme davant la ciutadania que el problema és en una demanda ingovernable donada la pressió demogràfica de la immigració.

Al contrari, triomfa el discurs dels “especuladors”, “fons voltor”, etc. Es pressuposa així que el problema és que certs actors econòmics acumulen l'oferta i l'adulteren. Això portaria a una pujada artificial dels preus que beneficiaria els “rics”.

Doncs bé, això és fals per la raó que l'absoluta majoria de l'oferta està descentralitzada i en mans de particulars. És a dir, que els “especuladors” són en la seva majoria baby boomers que tenen patrimoni immobiliari. I si aquests propietaris pugen els preus és perquè perceben una demanda desbocada i que arriba fins al punt de fer càstings als possibles llogaters.

Al marge de tot això, després hi ha la lògica econòmica. Amb una demanda sobre un bé inelàstic que no cessa, els propietaris simplement van rotant l'oferta en els buits legals que s'obren. Així, passen del lloguer residencial al temporal, després al d'habitacions, etc. I l'última estació d'aquest procés és el mercat negre.

I és que, quan el problema és en la demanda, regular l'oferta és innocu en el millor dels casos, quan no directament contraproduent. A més, per inversemblant que sembli, és el mercat el que aconsegueix donar sortida a la pressió de demanda (habitacions, colivings, etc.). Ara bé, però no són el mercat o els “especuladors” els responsables que Catalunya tingui saldos migratoris positius de centenars de milers de persones.

Finalment, hi ha un indicador inapel·lable i que desmunta tot el soroll intervencionista al voltant de l'habitatge: els preus pugen. Malgrat totes les regulacions vigents, les darreres dades mostren que el lloguer a Catalunya ha pujat un 3,85%. I amb una seguretat gairebé absoluta es pot dir que d'aquí a un any tornarà a pujar, hi hagi o no limitació a la compra d'habitatge “especulativa”.