Els Pressupostos de l'Estat, la darrera batalla estèril de Junts

Almenys des de les últimes eleccions generals que Junts mostra un perfil tan dur com sigui possible.

En el fons, es tractava de tombar l'Estat per agafar força de cara a les eleccions autonòmiques. A més, hi havia un efecte multiplicador en tot això: si se li arrencava l'amnistia a l'Estat a canvi de col·locar Sánchez a la Moncloa, Puigdemont guanyaria el relat i, triomfant, tornaria a Catalunya.

Al cap de Puigdemont tot això funcionava molt bé. Però la veritat és que sempre va ser una estratègia feta sobre plànols, típicament idealista: pur processisme polític. El veritable guanyador ha estat Pedro Sánchez i, per remissió, Salvador Illa. Entre una cosa i l'altra, tenen la Moncloa, Palau i l'Ajuntament de Barcelona. Què té Junts?

Els socialistes van optar pels guanys constants en lloc de per la promesa d'un botí. Si necessitaven aprovar uns decrets importants i Junts es mostrava molt maximalista, els prometien la immigració o el que calgués. Mentrestant, encebaven la figura de Salvador Illa en una Catalunya ja empatxada de llepolies processistes.

Aquesta realitat es mostra cada cop més evident. Amb la presidència d'Illa, els de Junts s'han vist amb l'amnistia a la mà i sense saber què fer-ne amb ella. Quan se'n van voler adonar, els van entrar les presses i només els va quedar atemorir ERC invocant la mitològica unitat independentista.

Des del principi es va dir que Sánchez era ostatge de Puigdemont, però el cas és que i) Sánchez segueix a la Moncloa; ii) Junts no li ha deixat caure; iii) el maximalisme de Puigdemont no dona resultats fàctics; i iv) l'amnistia depèn del TC, és a dir, de Sánchez.

Va ser Jaume Giró el que ja va avisar que l'únic que sabia quantes cartes hi havia a sobre de la taula era Pedro Sánchez.

Molt soroll per no res

Es podrà respondre que Junts sí que va de debò i que, per exemple, allà hi ha juliol, quan li van tombar la senda de dèficit al Gobierno. I això, a més, només seria un aperitiu. Segons la premsa més crítica amb Sánchez, Puigdemont està rabiós i a la Moncloa donen per descomptat que li tombaran els pressupostos. Com és natural, els populars ho explotaran i no sense raó.

Però la veritat és que es tendeix a sobredimensionar (i molt) el paper polític dels pressupostos. De fet, Sánchez va governar amb els pressupostos de Rajoy dues vegades. I, sense anar més lluny, també hi ha precedents a Catalunya que mostren l'escàs impacte electoral d'aquest assumpte.

A més a més, és molt ingenu pensar que no tenir pressupostos propis és una condemna insalvable.

Mentre no superi el sostre de despesa dels pressupostos heretats, el Gobierno pot modificar-ne les partides. En fi, per ser-hi clars: mantenir el poder adquisitiu de funcionaris i jubilats. Mentre hi hagi ingressos via impostos i deute públic emparat per Europa, com si plou.

El cas és que el fons de la qüestió és polític i té a veure amb el fet que si Junts s'atrevirà a fer un tomb i a posar-se de banda de PP i Vox per organitzar una moció de censura. És això o Sánchez al poder. La resta és com el xotis, que es balla en una rajola.

Per no parlar que hi ha un acord de legislatura al centre del qual Junts va col·locar una amnistia que, de moment, no està operativa; depèn del Tribunal Constitucional, que a tots els efectes és una sucursal del Gobierno. És a dir, fins que no arribi l'amnistia Junts té menys marge del que vol fer veure.