La presidenta Armengol contempla el seu futur

Després de vuit anys, l'expresidenta Armengol anirà a Madrid a gastar escó. Les seves dues legislatures seran recordades com la treva que les esquerres (les moltes i gatzaroses esquerres balears) es van donar a si mateixes per tastar durant un temps d'allò que Proust anomenava “la dolçor seguríssima de la inèrcia”.

El socialisme de genoll gruixut d'Armengol va heretar del PP una relació amb els hotelers basada en l'obediència canina; al llarg dels seus vuit anys, el PSIB va transformar aquesta obediència en un tipus de submissió bovina per al qual ningú no estava preparat.

El conseller Neguerela, quan se li van acabar els hotelers a qui abraçar, va començar a baixar per l'escalafó fins a acabar abraçant recepcionistes i xofers a l'hora del berenar. Calmada així la dreta, l'armengolat es va basar a donar despatxos a tota l'esquerra de carrer perquè no poguessin protestar contra si mateixos i deixessin d’emprenyar.

Tota aquesta esquerra està avui en desbandada, preguntant-se els uns als altres què ha passat. Els del PSM, que en vuit anys no han pres una sola mesura a favor de la llengua catalana, ara tornaran a posar cartells a tot arreu i organitzar revetles amb fanalets i mandolines. Les tropes de Podem, que a Mallorca estan constituïdes per fotògrafs, senyores deprimides i argentins de tot pelatge, tenen massa amb la seva apocalipsi personal. Crema Galapagar, cremen els cors.

El socialisme no es podrà reagrupar al voltant d'Armengol, que estarà lliurada a la política progressista madrilenya de fer carusses. El tàndem Pedro Sánchez / Yolanda Díaz s'ha basat, abans que qualsevol altra cosa, en anar fent diferentes carusses segons bufava el vent. Armengol no va saber llegir els signes dels temps i la seva gestió (els seus vuit anys de moderra i ventalls eivissencs) va ser escombrada el 28M pel Yolandisme de Prohens: vestit blanc, somriures incessants, apel·lacions als somnis i esperances, petonets en totes direccions.

Que Armengol havia perdut el nord ho vam saber quan va explotar l'escàndol del Bar Hat: durant la pitjor època de confinaments, ella i el seu equip van ser sorpresos en un local de copes del centre, entregats a una alegre gresca que va acabar en incident policial quan un dels seus assessors va perdre el coneixement per una baixada de tensió que no va tenir res a veure amb l'abusiu consum de gintònics (només els feixistes van suggerir altres coses).

L'esquerra, en una paraula, ha desaprofitat vuit anys sense que els grans problemes de les illes (habitatge, saturació, gentrificació) hagin fet sinó disparar-se fins al pur ridícul. Ha resultat còmic, durant la campanya, sentir-los dir que ara sí, després de dos quadriennis, tenien la solució a aquests temes. Es veu que la convocatòria electoral va tenir un efecte il·luminador.

El destí del govern Armengol és el que la història, tossuda ella, sol deparar les classes ocioses: morir en un racó assoleiat, en pau amb els propis vicis i èxits, sense ni tan sols requerir grans retirades i humiliacions. Feia un any que desmuntaven els seus despatxos i revertien les seves excedències. Tornen a casa seva com a soldats sospitosament indemnes, amb camises cares i la mirada buida.

Armengol ventant-se al seu escó durant els pròxims quatre anys, això és el que li queda a l'esquerra. No hi ha successió possible a la vista i l'estructura actual és radicalment perdedora. Prohens podrà fins i tot dosificar els abracets i somriures.