Podria arribar la violència de França a Barcelona?

Jaume Collboni s'estrena com a alcalde de Barcelona amb el temor a un “efecte contagi” dels disturbis a França. Xavier Trias ha alertat d'un perill de l'extensió a Barcelona de la “revolta francesa”. I ha sol·licitat al nou alcalde un pla de contingència per estar previnguts.

Collboni es va presentar com a alcalde precisament amb la promesa de “posar ordre” a Barcelona. La seguretat i la neteja són les dues grans preocupacions, segons va dir després de ser investit. Ara, el fantasma dels disturbis gals sobrevola la ciutat comtal.

Però, pot realment passar a Barcelona el que està passant a França? Catalunya pot patir també l'esclat de violència dels suburbis francesos?

França-Catalunya, inquietants similituds

Hi ha inquietants similituds entre el caldo de cultiu de la revolta francesa i la situació social a Catalunya. Els esclats a França es produeixen a les banlieues , suburbis amb un gran percentatge d'immigració a la perifèria de les grans urbs. Una segregació racial que recorda molt les grans ciutats catalanes.

Segons les últimes dades, Barcelona lidera les ciutats amb més immigració. La segueixen, per aquest ordre, Hospitalet, Badalona, Terrassa, Lleida, Sabadell, Santa Coloma, Tarragona, Girona, Mataró, Reus i Manresa. Hi ha una altra dada significativa, i és que Catalunya és de llarg la comunitat d'Espanya amb més immigració d'origen magribí.

Això és important perquè els recurrents episodis de violència a França estan sent protagonitzats per immigració d'origen àrab. A l'arrel hi ha els problemes d'integració i de respecte als valors del país d'acollida. Tant a França com a Catalunya, allò que s'evidencia és el fracàs del model multicultural.

Barcelona és l'expressió d'aquesta situació, amb bosses de població immigrant a barris perifèrics i deprimits. La Guàrdia Urbana assenyala una extensió de la delinqüència des del centre a la perifèria els darrers anys. El 76% dels detinguts són estrangers, segons fonts policials.

Les crisis econòmica i migratòria han agreujat el problema de la seguretat a zones que són autèntiques bombes de rellotgeria.

Pot passar a Barcelona?

La crisi de França, a punt d'esdevenir una guerra civil, és de fet una crisi europea que té com a rerefons l'onada migratòria.

En el cas francès, els primers immigrants algerians es van integrar relativament bé al país. La segona generació es va sentir majoritàriament marginada. I la tercera entra en xoc amb la societat laica francesa i busca tornar a les arrels islàmiques.

Passa el mateix amb altres tipus d'immigració de matriu àrab i africana.

Catalunya no ha estat aliena a l'ascens de l'islamisme radical, que va tenir la seva tràgica expressió als atemptats de Barcelona i Cambrils. Tampoc a l'augment de la delinqüència en barris on la policia ha perdut el control de l'ordre públic.

A Barcelona, com a París, Lió o Marsella, el dia a dia dels grans barris de la perifèria discorre al marge de la llei. Aquestes zones són controlades pels clans de la droga i són susceptibles a la penetració de l'islamisme radical.

El repte migratori

Espanya i Catalunya van ser alienes a les primeres onades migratòries sobre Europa fruit de l'enfonsament dels imperis colonials. Però està de ple al centre de la segona i tercera onada. Una immigració massiva de tipus econòmic, fruit de les successives crisis del continent africà, especialment al nord.

El que està passant a França no és gens descartable a Barcelona, on molts barris ja són ingovernables.

El 2012, a Sant Adrià del Besòs, un senegalès va morir a mans d'una família gitana i va donar lloc a una escalada de tensió. Allò es va poder tallar a temps i no va derivar en disturbis greus. Però ja llavors el consistori va advertir que als barris de la perifèria es podien produir esclats violents.

Han passat més de deu anys i la Catalunya i la Barcelona d'avui no són les de llavors. El problema s'ha agreujat i cada cop són més veus les que demanen afrontar el problema sense tabús ni prejudicis. De moment, l'única resposta sembla que són els plans de contingència i la mà dura per mantenir l'ordre públic.