La lliçó del que passa a França que ha d'aprendre Catalunya

El cor de França s'ha tornat a convertir en escenari d'una onada de violència i destrucció. Com el 2005, el detonant ha estat la mort d'un adolescent enmig d'un altercat amb la policia. La reacció desencadenada als suburbis, que ha obligat a decretar el toc de queda, revela una altra vegada les lliçons que ha d'aprendre Catalunya.

El fracàs del multiculturalisme a Europa

La situació als barris marginals de París i altres grans urbs gairebé no ha canviat les últimes quatre dècades. Els francesos de segona i tercera generació d'immigrants se senten exclosos de la societat. La fractura social ha augmentat per la crisi econòmica, el terrorisme gihadista i la crisi de refugiats.

El resultat és l'enfonsament del model multicultural que França va intentar exportar temps enrere.

La crisi segueix sempre el mateix patró: nois molt joves, en molts casos fills dels fills dels primers immigrants, que viuen amb les famílies aïllats en guetos i abocats a la marginalitat.

És el caldo de cultiu dels enfrontaments daquests dies. Però també dels disturbis a Bèlgica després de la classificació del Marroc al Mundial, el desembre del 2022. O mesos enrere, del tsunami de robatoris i agressions a la final de la Champions a Saint-Denis.

Aquesta generació també va ser la més propensa a la radicalització islamista durant l'auge del gihadisme. A l'arrel hi havia, com ara, la desafecció cap a la identitat francesa i els valors occidentals. Cosa que contrasta amb la lectura de l'esquerra i els mitjans mainstream, que posen el focus a l'atur, el racisme i la discriminació.

La realitat és que a França, com a Bèlgica, hi ha bosses de població segregada sense cap identificació amb els valors de la terra d'acollida.

Cap a un nou model dintegració

El multiculturalisme parteix de la tesi que la nostra identitat es modela en part pel reconeixement dels altres. Oposat al liberalisme i la igualtat de drets individuals, el paradigma multicultural incideix en les diferències de les identitats culturals que conviuen en una societat plural.

Així, aquesta tesi suggereix que el reconeixement dels drets ha d'emanar de la identitat cultural i les seves diferències. Aquest és el model que s'ha imposat davant del repte migratori de les darreres dècades a Europa. Però els esclats socials posen en dubte la seva eficàcia i plantegen la necessitat dels límits a la tolerància.

Les crisis successives posen de manifest la necessitat de reforçar una identitat europea i occidental com a base per al reconeixement d'altres identitats. És a dir, que el respecte a l'Islam i altres creences estiguin supeditades al respecte dels valors occidentals. Això és, a principis irrenunciables com la llibertat i la igualtat.

Lliçons per aprendre a Catalunya

No hi ha dubte que Catalunya està vivint de manera tardana aquesta crisi migratòria. Com Bèlgica o França, Catalunya també ha estat un poderós pol d'atracció d'immigrants i refugiats. I durant molts anys s'ha mantingut viva la il·lusió d'una societat multicultural absent de xocs i conflictes.

Grans ciutats catalanes i fins i tot pobles de la Catalunya interior com Ripoll compten ja amb aquestes bosses de població segregada. En molts casos no hi ha una permeabilitat amb la població autòctona. I també hi ha una reticència de certs sectors a assumir com a mínim el respecte als valors autòctons.

És simptomàtic com els mitjans de comunicació segueixen ancorats en determinats clixés mentre el debat s'obre pas. El fenomen Aliança Catalana ha contribuït a trencar el tabú. Però mesures com les del Govern de permetre el burquini a les piscines demostra que encara queda molt per superar la perversa lògica del multiculturalisme.