Parin les rotatives: les dades confirmen el declivi de la premsa tradicional

Si a algú li va asseure malament la digitalització del món va ser al poder mediàtic. Amb la fragmentació radical de la informació, el poder mediàtic tradicional s'ha convertit en un subpoder. En concret, en un altaveu de grups d'interès, que bé poden ser partits, empreses o governs. Com sempre, la raó d'aquest canvi és molt prosaica i vulgar: i és que la premsa tal com la coneixíem no és rendible.

Amb un model de negoci esgotat i una audiència que envelleix sense reemplaçament generacional, els mitjans tradicionals sobreviuen gràcies a les subvencions. En aquest sentit, n'hi ha prou de quedar-se a Catalunya per comprovar fins a quin punt una premsa subvencionada pot promocionar una bombolla social i política.

Aquesta situació converteix la premsa en el contrari del que hauria de ser: no un contrapoder, sinó un engranatge més del sistema polític. La seva decadència no és més que una altra de les cares del gran trànsit social, polític i cultural que es viu a Occident.

Paren les rotatives (literalment)

Les últimes dades de l'Observatori de Premsa Diària són concloents. El 2024, la difusió mitjana diària de diaris impresos va ser de 764.000 exemplars, una xifra inferior a la que sumaven només El País i El Mundo fa dues dècades. En comparació amb els 4,3 milions de còpies diàries de 2004, el retrocés és abismal: un desplom del 82% en només vint anys. I si es compara amb 2014, quan encara es distribuïen 2,7 milions, la caiguda continua sent del 71%.

El significatiu no és només la magnitud de la pèrdua, sinó la seva persistència: el 2024 la premsa impresa va perdre un altre 7,4% respecte a 2023. Per tipus de publicació, els diaris d'informació general van baixar un 7%, els esportius un 9%, i els econòmics un 8%. Cap categoria se salva.

Els cinc grans grups editorials —Vocento, Prensa Ibérica, Prisa, Unidad Editorial i Godó— continuen reduint el seu abast: Prisa, per exemple, amb prou feines distribueix 92.000 exemplars al dia, quan el 2004 el seu vaixell insígnia, El País, fregava els 470.000. Avui amb prou feines arriba als 50.000. Això explica que l'acció del Grup Prisa porti anys valant cinquanta cèntims.

El cas d'El Mundo és encara més dramàtic: ha passat de 308.000 exemplars a 32.000. El mateix amb ABC, que en vint anys ha passat de 276.000 a 34.200. El diari 20 Minutos lidera ara la difusió amb només 52.500 còpies. És a dir, qualsevol figura de YouTube o Twitter amb un mínim impacte social té més seguidors que exemplars venuts la premsa.

Precarietat i pèrdues milionàries

Aquesta debacle comercial té conseqüències inevitables. Les redaccions s'han reduït, les edicions impreses són cada vegada més primes i les plantilles periodístiques viuen sota l'ombra de les retallades. Però més greu encara és que els números vermells s'han tornat la norma.

Vocento, editor d'ABC, va perdre 27 milions d'euros en el primer exercici de 2024. Prisa va acumular 37,3 milions en pèrdues en només dos trimestres. El seu valor borsari s'ha desplomat un 99,91% des de la seva sortida a borsa l'any 2000. La premsa escrita no només ha deixat de ser negoci: és un forat negre financer que ja només es manté en peu gràcies al finançament extern. I aquest finançament no és neutral.

El preu de la submissió

Amb les vendes col·lapsades i la rendibilitat desapareguda, els grans mitjans sobreviuen per dues vies: la publicitat institucional i les subvencions públiques directes. El 2024, el Govern va aprovar 65 milions d'euros en ajudes als mitjans com a part d'un pla per a la "regeneració democràtica". A aquesta xifra cal sumar les subvencions autonòmiques, com els 13,8 milions atorgats per la Generalitat de Catalunya a mitjans del seu territori.

El resultat no és tant una premsa al servei directe dels governs, sinó quelcom més profund: una premsa subordinada a la lògica del sistema polític. En lloc de marcar l'agenda, els mitjans la reprodueixen. Fins i tot quan aparenten ser crítics, poques vegades trenquen amb els consensos estructurals.

En aquest context, la funció fiscalitzadora del periodisme desapareix. La necessitat d'assegurar ingressos converteix els grans mitjans en actors dòcils que difícilment incomoden a qui els finança. Així, el vell ideal de la premsa com a "quart poder" ha quedat substituït per una realitat molt més prosaica: la premsa com a aparell ideològic dependent.

La fotografia, en definitiva, és clara: els mitjans tradicionals no atrauen nous lectors, no generen beneficis, i ja no compleixen la seva funció social. Són mitjans del passat atrapats en el present, mantinguts amb respiració assistida per un sistema polític que ha sabut adaptar-los a les seves necessitats. De fet, una de les claus de l'estabilitat de la legislatura de Sánchez és el seu control dels tempos mediàtics.

En un panorama dominat per les xarxes socials, els algoritmes i la fragmentació informativa, la premsa impresa es descompon sense capacitat de regeneració viable. Els seus lectors envelleixen, les seves capçaleres s'encongeixen i la seva influència real s'ha evaporat. El que queda és una closca buida que encara porta el nom de "periodisme".