El nou fiasco de l’oficialitat del català deixa Carles Puigdemont sense sortides

Carles Puigdemont va prendre la polèmica decisió d'investir Pedro Sánchez a canvi de l'amnistia i l'oficialitat del català a Europa. Divuit mesos després, no té ni una cosa ni l'altra. Però a més, la guerra diplomàtica per l'oficialitat del català a la UE ha tancat la porta a un possible enteniment amb el PP per fer caure Sánchez.

Això deixa sense sortides Carles Puigdemont, que ara haurà de morir amb Pedro Sánchez. Aquest nou fiasco ha tornat a evidenciar el fracàs de la seva estratègia. Arriba a més en el pitjor moment, amb les enquestes en contra i les municipals cada cop més a prop.

De moment, Junts no ha volgut fer sang amb el PSOE i Puigdemont ha orientat les seves crítiques a Feijóo. D'una banda, perquè la guerra per l'oficialitat del català no ha acabat i Junts continua necessitant la Moncloa. Però també perquè és conscient que després del que ha passat aquests dies serà molt difícil justificar una aliança amb el PP.

Feijóo ha liderat juntament amb Vox una ofensiva diplomàtica a Europa que el processisme titlla de "catalanofòbia". Gènova buscava entelar les relacions entre el Gobierno i Junts, però de passada ha dinamitat els seus ponts d'entesa amb Puigdemont.

Això allunya definitivament la moció de censura, encara que també allibera Feijóo dels costos electorals que li hauria suposat pactar amb Junts. A més, les últimes enquestes donen a PP i Vox una majoria prou àmplia per poder prescindir de Puigdemont. Qui més perd en tot això és l'expresident, que ara queda en una situació molt adversa.

El fracàs de l'estratègia de Puigdemont

Tancada la porta del PP, a Puigdemont no li queda més remei que haver de morir amb Sánchez. El pitjor per a ell és que això li resta capacitat de pressió en el seu pols constant amb el PSOE. Els socialistes saben que ara la seva posició s'ha debilitat i que no té més sortida que continuar confiant en Pedro Sánchez.

En tan sols uns mesos Puigdemont ha portat Junts a l'aïllament al Parlament de Catalunya i a la indefinició més absoluta a Madrid. D'una banda marca perfil dretà votant fins i tot amb PP i Vox. Però d'altra banda continua sostenint el Gobierno socialista arrossegat a l'esquerra per Sumar, ERC i Bildu.

Tot i que el principal cost de la seva aliança amb el PSOE continua sent de cara a les bases independentistes. El seu "acord històric" amb el PSOE estava condicionat per l'assoliment d'"avanços històrics" que no s'han produït.

Puigdemont és conscient que cada nou fracàs, sigui amb l'amnistia o amb l'oficialitat del català, esgota una mica més la seva credibilitat. Res li permet ja diferenciar-se dels fracassos d'ERC amb Rodalies o el finançament singular. Ha acabat passant el que més temia, i és veure Junts ficat al mateix sac que ERC.

El pitjor dels finals

Ara culpar el PP serveix per llençar pilotes fora però no per convèncer un independentisme tip de processisme. La realitat és que Junts, com ERC, s'han prestat al joc de pactar grans mesures sabent que seria molt difícil complir-les. De fet, en això consisteix el processisme, a crear expectatives que a la llarga només generen més frustració.

Puigdemont haurà de continuar sostenint Pedro Sánchez amb l'esperança que compleixi la seva promesa d'amnistiar-lo. Tot i que també corre el risc que Sánchez avanci les eleccions sense haver complert els seus compromisos. Aquest seria el pitjor dels finals.

L'horitzó que s'obre ara davant Junts és descoratjador. Aïllat a l'oposició i cada cop més lluny del PSC a Catalunya, està també a punt de perdre la seva posició avantatjosa com a clau de la governabilitat a Espanya. El pitjor per a Puigdemont és pensar que pot haver hipotecat el seu capital polític a canvi d'un grapat de promeses incomplertes.

Finalment, l'ofensiva de Feijóo contra l'oficialitat del català reforça els sectors més alejandristes del PP. Aquells que, encapçalats per Alejandro Fernández, han demanat a Gènova actuar sense complexos contra el processisme.