Quan l'okupació es converteix en assetjament veïnal: un cas enquistat a Barcelona

En una finca del barri de Sagrada Família, els veïns conviuen des de fa més d’un any amb una situació límit: una ocupació conflictiva, agressions, assetjament i passivitat institucional han convertit la comunitat en una zona d’estrès permanent. La protagonista? Una dona que ocupa un pis des de març de 2024 i que acumula denúncies, altercats i proves documentals. Malgrat això, l’Ajuntament no ha actuat de cap manera i el cas continua encallat.

D'un pis turístic il·legal a una ocupació violenta

Tot va començar el juliol de 2023, quan el pis en qüestió es va convertir en un pis turístic il·legal regentat per un ciutadà coreà sense papers. L’activitat era frenètica: turistes coreans amb anades i vingudes constants, sorolls a qualsevol hora, desperfectes (com la ruptura de portes de l’ascensor) i un veïnat esgotat.

Aquest inquilí va arribar a contractar l’ocupant d’un pis social —gestionat per Hàbitat 3— perquè cuinés i fes el check-in dels visitants. Tot això mentre aquesta es trobava oficialment de baixa mèdica. Quan el veïnat es va queixar de la situació, va despatxar l’ocupant del pis gestionat per Hàbitat 3 i va portar una compatriota perquè fes la feina.

Una falsa víctima, un desallotjament i una nova amenaça

Amb el negoci enfonsat per la pressió veïnal, el responsable va expulsar la seva col·laboradora. Ella va respondre amb una trucada als Mossos d’Esquadra denunciant amenaces de mort i assetjament sexual. Els agents es van endur emmanillat l’inquilí i van obligar-lo a cedir l’espai a la denunciant, que des d’aleshores hi viu com a okupa.

La nova ocupant va actuar amb rapidesa: va canviar el pany amb l’ajuda d’un serraller, que no va demanar cap explicació, després va posar els subministraments al seu nom i es va fer amb el control del pis. Tot plegat, mentre el propietari continuava una batalla legal complexa i lenta amb l’inquilí anterior.

Violència psicològica, física i institucional

Des d’aquell moment, la finca ha viscut un calvari. Crits, cops, insults, amenaces, maltractaments a altres inquilins rellogats i un cas especialment greu a la tardor de 2024: durant diverses nits, la dona va recórrer la finca en pijama, colpejant les portes amb un martell. Diversos testimonis van presenciar l’escena, i hi ha imatges del seu estat alterat de consciència.

Tot i les denúncies i els testimonis, la policia va comparèixer dues de les nits, però tot va quedar en res. La resposta institucional ha estat desigual: els Mossos i la Guàrdia Urbana han ajudat en tràmits i denúncies individuals, però l’Ajuntament de Barcelona no ha intervingut amb cap mesura efectiva. La Generalitat, consultada, ha remès el cas al consistori.

Estafes, relloguers i més intimidacions

L’okupa va continuar fent negocis des del pis: relloguers il·legals, a qui no retornava les fiances, sempre amb excuses relacionades amb suposats “assetjaments sexuals” inversemblants. Quan els veïns van intentar alertar sobre la situació amb cartells, ella mateixa els va arrencar amb prepotència, sabent-se gravada per les càmeres i inclòs vantant-se davant de l’administració de finques.

També ha intentat accedir als terrats de la finca de manera il·legal, manipulant panys, intimidant treballadors i mentint a la policia per aconseguir claus. La finca ha hagut de substituir els panys i denunciar la situació a les autoritats.

Agressió i condemna judicial

El gener de 2025, en una segona ronda de cartells veïnals, la dona va agredir una veïna (la signant d’aquest article). El cas va arribar als jutjats i es va dictar una sentència condemnatòria, però ella ha recorregut, intentant girar els fets amb un relat victimista.

“Si jo soc una matona per defensar-me verbalment d’una agressió, què és ella? Ha cridat, amenaçat, colpejat portes, tallat aigua, espantat famílies senceres... I aquí segueix, com si res”.

Una pregunta sense resposta: què més ha de passar?

Després de més d’un any de convivència insostenible, amb proves, denúncies, fotos, testimonis i sentències, el veïnat continua esperant una actuació decidida.

“Què esperen? Que algú prengui mal? Que un dia, en un altre estat alterat, aquesta dona mati algú?”.

Les autoritats tenen tota la informació. Però la resposta no arriba. I el temps, la por i la ràbia acumulada segueixen creixent en silenci dins d’aquesta finca, que només vol tornar a ser una llar en pau.

El silenci institucional no pot continuar sent còmplice d’aquesta violència. La ciutat necessita respostes. I les necessita ara.

Aquest article és escrit per una de les veïnes afectades, que ha viscut en primera persona la situació descrita i ha intentat, per tots els canals legals, defensar la convivència al seu edifici.