L'operació exterior del processisme perd (una altra vegada) la seva gran coartada. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha conclòs que el Tribunal Suprem no va vulnerar els drets polítics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. Tampoc no va trencar la seva llibertat ni la seva llibertat d'expressió. Avala, a més, la presó preventiva que els va impedir participar amb normalitat a les eleccions catalanes del desembre de 2017.
La sentència desmunta un pilar central del relat independentista. Estrasburg sosté que les denúncies no acrediten una finalitat encoberta contra els dirigents. Subratlla que no van ser empresonats per les seves idees, sinó per fets investigats com a delictes greus. I recorda que existien vies legals i constitucionals per defensar el seu projecte polític sense trencar l'ordre jurídic.
Un revés clau a Estrasburg
La sentència, unànime, valida la feina dels tribunals espanyols i el TEDH aprecia proporcionalitat en les restriccions impugnades. És a dir, que va atendre la gravetat dels fets i l'afectació de valors bàsics de l'Estat de dret. El tribunal també destaca que els partits dels afectats van concórrer a les eleccions del 21-D i que el sistema polític català va continuar funcionant.
Queda pendent la resolució sobre els recursos presentats contra les condemnes que va dictar el Suprem. Però, a hores d'ara, el veredicte d'Estrasburg desactiva l'argument d'una persecució política orquestrada des de la justícia espanyola.
La via exterior s'esgota
Aquest no és un episodi aïllat, encara que el silenci entre la premsa processista també sigui unànime. Aquest mateix any, el TEDH va inadmetre la demanda de Quim Torra i Josep Costa pel cas Pegasus. Va assenyalar que els procediments interns continuen oberts i que, en conseqüència, no procedeix la seva anàlisi.
Aquesta va ser la cinquena derrota de Costa, un dels gurús del processisme, davant instàncies europees. La seva reacció va ser la desqualificació del tribunal i l'amenaça de buscar “altres llocs” per reclamar drets. El patró, en definitiva, es repeteix.
El processisme acudeix a Europa com a refugi moral i, quan Europa no avala la tesi processista, s'impugna Europa. L'estratègia exterior es converteix així en un bumerang. Primer promet la legitimació internacional, després exhibeix la rebequeria davant de cada revés.
El missatge d'Estrasburg és nítid: el problema no són les idees, el problema és com es van intentar imposar. El tribunal insisteix que existien mecanismes democràtics per impulsar canvis polítics. I que la resposta judicial de l'Estat no va ser arbitrària; la presó provisional es justifica per la naturalesa dels fets.
Una lliçó per a la política catalana
La sentència obliga a un canvi de fase. El postprocés no es resoldrà a Estrasburg ni en altres fòrums internacionals. Requereix política real, claredat programàtica i respecte a les regles comunes. Seguir empenyent una estratègia judicial esgotada només allarga l'engany a una part de la societat catalana.
Això és especialment rellevant si tenim present que Junts ha confiat el futur de l'amnistia a Europa. Des del principi sabien que el jutge Marchena apel·laria a Europa després de la sentència - previsiblement positiva - del Constitucional. Amb aquests antecedents, és molt probable que la justícia europea tombi l'amnistia a Puigdemont.
Europa Press 
