Europa Press Els impostos, una altra pedra a la motxilla de la crisi immobiliària
Resoldre el problema de l'habitatge implicaria un canvi de model que la política no es pot permetre
L'accés a l'habitatge a Espanya s'ha convertit en una de les principals preocupacions socials i econòmiques dels últims anys. Escassetat d'oferta, pressió demogràfica i un marc regulador malaltís conformen un còctel explosiu. Però a aquesta llista s'hi afegeix un element addicional que, lluny de ser menor, està agreujant el problema: la fiscalitat.
Espanya és avui el tercer país de l'OCDE que més grava les transaccions immobiliàries, amb un tipus impositiu que arriba fins a l'11%. A això s'hi afegeix una teranyina de tributs que afecta cada fase del cicle de l'habitatge; des de l'adquisició del sòl per part del promotor fins a la compravenda final per part del comprador. El resultat és un encariment estimat del 20% sobre el preu final de l'habitatge.
La paradoxa és evident: mentre les administracions declaren la urgència de solucionar el problema habitacional, la seva política tributària actua com a fre a qualsevol sortida real. L'OCDE ha alertat que gravar la compravenda d'immobles empitjora el problema. Tanmateix, Espanya continua apostant per aquesta via, cosa que converteix l'accés a l'habitatge en un camí encara més complex.
El mercat de lloguer acumula molta tensió | Europa Press
Catalunya, un cas extrem
Dins del mosaic autonòmic, Catalunya destaca per aplicar alguns dels tipus més alts a l'ITP i en Actes Jurídics Documentats, amb trams que arriben al 13%. Només Balears imposa nivells comparables. La conseqüència directa és que la Generalitat converteix la compravenda d'immobles en una de les seves principals fonts d'ingressos.
En els primers sis mesos de 2025, el Govern va recaptar prop de 1.610 milions d'euros només a través d'aquests tributs, un 20% més que l'any anterior. En altres paraules: com més s'encareix l'habitatge, més recapta l'administració autonòmica. De fet, Catalunya concentra juntament amb Madrid més del 40% de la recaptació nacional per ITP i AJD.
Lluny d'alleujar la pressió sobre les llars, aquesta política fiscal reforça una dinàmica perversa. La Generalitat finança bona part de la seva acció política gràcies a una crisi que no aconsegueix resoldre. Els ingressos es disparen, mentre l'oferta d'habitatge de lloguer cau en picat - un 58% menys des de 2019 - i els preus baten rècords històrics.
Catalunya té una fiscalitat especialment infernal | Europa Press
L'encreuament pervers entre pressupostos, pensions i habitatge
La pregunta aleshores és per què les administracions públiques no abaixen els impostos immobiliaris, i la resposta és que no poden. Espanya té una tensió pressupostària que es deriva en la seva absoluta majoria del protagonisme de les pensions. Això fa virtualment impossible gairebé qualsevol canvi en fiscalitat perquè implicaria retallades a la Seguretat Social.
A més, és essencial entendre que 'de facto' els impostos es diferencien pel nom perquè, al final, es concentren a la mateixa butxaca de l'Estat. Això explica que no es pugui ajustar el pressupost de pensions només amb les cotitzacions socials; ni remotament es podria fer això. És a dir, que qualsevol font d'ingressos (tributació immobiliària, en aquest cas) sigui bona per a l'Estat.
La situació, doncs, es presenta kafkiana. I és que, amb el principal problema econòmic i social dels últims anys, els governs no fan res perquè tenen les mans lligades per un sistema de pensions que saben que és insostenible. Per això, França i Alemanya ja avancen que l'època de les retallades està a punt d'arribar. Com és habitual, les solucions arribaran de cop i de manera més aviat traumàtica.
Més notícies: