Gabriel Rufián desferma una altra tempesta d'insults i acusacions amb l'entorn de Junts

En les últimes hores, els diputats Gabriel Rufián i Francesc de Dalmases han intercanviat tuits increpant-se mútuament. La ciutadania observa un cop més com els líders independentistes es barallen entre ells. Mentrestant, els assumptes que realment afecten el dia a dia de la gent queden arraconats.

Tota aquest intercanvi va començar amb un crit a l’aire més del líder d’ERC al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián. Va acusar tant el PSOE com el PP de repartir-se els jutges. Aquesta crítica s’entén millor quan es recorda que ERC, el partit de Gabriel Rufián, és soci d’investidura del PSOE a Espanya i a Catalunya amb el PSC.

Aquestes declaracions no van passar desapercebudes pel diputat de Junts, Francesc de Dalmases, qui no va dubtar a anomenar-lo col·laboracionista de les “clavegueres espanyoles”. També li va recordar que, segons el seu criteri, Rufián ha blanquejat la persecució d’independentistes indefensos. Al final, a mode de burla, li va recordar la davallada electoral que ha patit el seu partit.

Rufián, buscant desprestigiar Junts, li va adjuntar un titular on s’evidencia que Junts va votar contra la reducció de la jornada laboral juntament amb PP i Vox. En el mateix tuit els anomena “patriotes de cartró”, deixant clara la seva acusació de traïció i hipocresia cap a la formació dirigida per Carles Puigdemont.

A falta de resposta, aquest matí ha publicat un últim tuit carregat d’ironia i crítica. Insinua que si ERC fes el mateix que Junts en certes trobades amb representants del PSC o amb la monarquia, no trigarien els mitjans convergents a muntar un escàndol.

Les baralles internes

Les disputes internes de l’independentisme evidencien la seva fragilitat estructural. ERC i Junts s’ataquen sense descans a les xarxes, llançant-se retrets i acusacions creuades que semblen tretes d’un pati d’escola. Mentrestant, els ciutadans es mofen del seu infantilisme, la seva incapacitat per coordinar-se i la seva obsessió per protagonitzar escàndols digitals en lloc de resoldre problemes reals.

Cada xoc entre ambdós partits deixa clar que no existeix unitat ni una estratègia seriosa. Les acusacions de traïció es multipliquen mentre els assumptes que realment afecten Catalunya —seguretat, okupes, immigració il·legal, corrupció— queden completament oblidats. La ciutadania observa com els dirigents s’emboliquen en picabaralles i guerres digitals, perdent credibilitat i convertint la política catalana en un circ d’insults i gestos ridículs.

La incapacitat de col·laboració els transforma en objecte de burla per a tot Espanya. Les seves disputes internes són un festí per als partits rivals i mitjans de comunicació, que riuen de cada tuit, cada foto, cada retret. Mentre ells es devoren entre si, els problemes de la ciutadania romanen sense solució, demostrant que la política de l’independentisme s’ha convertit en un teatre inútil.