L'establishment polític i mediàtic català, retratat pel cas DGAIA

El descobriment d'una xarxa de pederàstia amb una menor tutelada per la Generalitat ha desfermat una crisi política a Catalunya. En el focus hi ha la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència). La Sindicatura de Comptes va destapar fa mesos una trama corrupta que ha estat silenciada pel poder polític i mediàtic a Catalunya.

La Sindicatura de Comptes va presentar un dur informe que va ser deliberadament ignorat per la majoria dels partits al Parlament. No només això, sinó que el PSC i els Comuns van bloquejar qualsevol investigació parlamentària que pogués danyar el seu soci, ERC. Ara s'han afanyat a impulsar una comissió d'investigació per evitar que l'oposició pugui treure rèdit de l'escàndol.

El mateix passa amb els mitjans públics i subvencionats. Només alguns canals com Octuvre, El Món i E-Notícies han anat informant sobre els escàndols de la DGAIA a mesura que anaven sortint. Mentrestant, mitjans com TV3, El Nacional, El Periódico, Nació Digital i La Vanguardia han passat de puntetes fins que ha estat inevitable.

Ara no només se'n fan ressò sinó que ho fan amb grans titulars, intentant convertir un escàndol polític en una crònica de successos. Els mitjans afins al poder intenten crear la imatge que el problema és el sistema per ocultar les responsabilitats polítiques.

El problema de fons és que l'escàndol de la DGAIA despulla el fracàs de la gestió dels partits processistes durant l'última dècada. Això amenaça amb enfonsar encara més els partits i les seves terminals mediàtiques que fa anys que viuen de les subvencions. D'aquí el silenci imposat per uns i altres al voltant d'aquest tema.

El Govern i els seus socis, a contrapeu

El Govern va intentar avançar-se als esdeveniments aquest dilluns, anunciant l'obertura d'un expedient i la compareixença de la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo. Però arriba tard i malament. Durant aquests mesos ha votat juntament amb ERC i Comuns per tapar l'informe de la Sindicatura i les seves recomanacions.

No només això, sinó que la consellera va cessar de manera fulminant i sense donar explicacions la cúpula de la DGAIA. El motiu oficial va ser que el departament necessitava una renovació, encara que la directora cessada només portava sis mesos en el càrrec.

Això no va fer més que augmentar les suspicàcies sobre un departament que ja estava en el punt de mira. La Sindicatura de Comptes va destapar adjudicacions irregulars de contractes a entitats encarregades de prestar els serveis de la DGAIA.

Es va descobrir tot un sistema corrupte de tractes de favor, portes giratòries i malversació de cabals. Durant mesos es va advertir que allò era només la punta de l'iceberg d'un organisme que amaga molts costats foscos.

L'oposició va presentar diverses mocions en comissió parlamentària, que no van prosperar per la suma de forces dels partits del govern. Menció especial mereix Junts, que ha mostrat sempre una conducta erràtica en aquest sentit. Va demanar la compareixença dels responsables de la conselleria durant els anys 2016-2020, però en canvi va bloquejar la compareixença de l'actual consellera.

Salvi's qui pugui

L'impuls d'una comissió d'investigació al Parlament mesos després de l'informe de la Sindicatura sembla un salvi's qui pugui. El Govern i els seus socis intenten ara prendre la iniciativa per evitar que l'escàndol se'ls emporti per davant. La realitat és que porten mesos tancant els ulls i posant excuses de tota mena.

Sobretot ERC, que culpa l'augment de l'arribada de menes a Catalunya, a la pandèmia i al 155. En un triple salt mortal, la diputada Najat Driouech va arribar a dir en comissió parlamentària que denunciar els escàndols de la DGAIA era alimentar l'extrema dreta.

L'escàndol de la DGAIA no només evidencia la negligent gestió dels partits processistes durant anys. També deixa al descobert una forma de procedir a Catalunya, on els partits del poder es cobreixen entre si i els mitjans de comunicació actuen al seu servei. Qui vol trencar aquest statu quo està condemnat a la marginalitat i la censura, o a les acusacions d'ultradreta.