La deriva de Junts deixa el partit més sol que la una

Junts per Catalunya celebrarà a finals d'octubre un congrés intern per decidir els passos que ha de seguir la formació els propers mesos i anys. Ho faran en una situació delicada, fruit de la derrota electoral del 12 de maig passat davant del PSC d'un Salvador Illa que, gràcies als vots d'ERC i els Comuns, ha aconseguit ser investit president de la Generalitat.

El partit de Carles Puigdemont va jugar al “tot o res” a les darreres eleccions. El PSC va arrasar, el processisme es va quedar en minoria i ara no tenen més remei que afrontar una travessia pel desert que ja veurem quant de temps dura, perquè sembla que no serà poc.

En aquest congrés de finals d'octubre, els juntaires volen traçar un pla per erigir-se com l'única oposició al Govern de Salvador Illa. Volen, o això diuen, “obrir-se a l'espectre independentista i definir un model de país davant del tripartit unionista”. Paraules grandiloqüents que ningú, fins i tot dins del partit, gosa traduir a efectes pràctics. Sembla, això sí, que vulguin pescar entre els votants d'ERC, d'aquí les ferotges acusacions de "traició" als republicans.

A Junts cada cop hi ha més veus que, encara que segueixen sent minoritàries dins de la formació, aposten per girar al pragmatisme, assumir que el 'procés' és mort i recompondre l'espai de centredreta catalanista que van decidir abandonar després de la mort de Convergència. Tot i això, no sembla que això acabi passant. Almenys, de moment.

Per ara, dins del partit ningú no s'atreveix a qüestionar el lideratge de Carles Puigdemont. Tots saben que sense l'expresident poden perdre una part dels seus votants, per això la majoria de dirigents li demanen que torni a assumir la presidència del partit. Així doncs, la por de recompondre's empeny els juntaires a seguir amb els mantres processistes que ja ha quedat àmpliament demostrat que no porten enlloc. Ni tan sols en el cas que poguessin menjar-se una part de la massa de votants d'ERC.

El tímid gir de fa un any cap al pragmatisme al Congrés, fent president Pedro Sánchez a canvi de l'amnistia, ha quedat en res. El 'no surrender' segueix pesant massa a Junts. I mentre Puigdemont segueixi fugat, el partit seguirà apostant per una suposada puresa indepe que, de tota manera, tampoc comporta un èxit electoral com es va comprovar el 12 de maig passat.

Junts vol liderar l'oposició a Catalunya. Però ho fa cada cop més sol. El PSC, els Comuns i ERC ja són obertament “espanyolistes” per a ells. Amb el PP i Vox ni parlar-ne. L'Aliança Catalana de Sílvia Orriols és “extrema dreta”. I la CUP és l'única formació amb la qual encara tenen algunes avinences (encara que els anticapitalistes fan veure que tenen les seves reticències pel “model de país” diferent que tenen les dues formacions).

En definitiva, la capacitat de construir acords de Junts és ara mateix nul després de la seva última deriva sectària. És el que té portar la política del “amb mi o contra mi” fins al límit. Que t'acabes quedant més sol que la una. I així va quedar demostrat, també, després de l'espectacle que van muntar dijous passat. Més enllà de la CUP i les entitats afins a Puigdemont, ningú a l'independentisme va entendre quin sentit va tenir tornar a Catalunya per acabar fugant-se de nou.

Un 'Puigdemont' per al Parlament

El que sí que haurà de decidir Junts és un nou 'Puigdemont' per al dia a dia a la política catalana. El líder juntaire confia que el Tribunal Constitucional controlat per Pedro Sánchez es pronunciï d'aquí a uns quants mesos a favor que el jutge Llarena li apliqui l'amnistia. Fins aleshores, seguirà a Waterloo, però mentre això no passa, algú haurà de ser la veu cantant del partit al Parlament.

Igualment, si el TC li acaba concedint l'amnistia, també sembla complicat que Puigdemont acabi exercint de líder de l'oposició a Catalunya. Sense oblidar que va prometre que deixaria la política activa si no aconseguia ser president de la Generalitat (encara que tampoc no seria la primera vegada que no compleix una promesa).

En qualsevol cas, aquesta realitat obliga el partit a buscar algú per liderar el partit al Parlament. A l'anterior legislatura ho van fer Albert Batet i Mònica Sales. Per a l'actual, Jaume Giró, Josep Rius o Salvador Vergès poden presentar candidatura per jugar aquest paper.