Junts, obligats a preparar l'era post-Puigdemont

"Hem trolejat Espanya", "la premsa internacional parla de nosaltres", "hem eclipsat la investidura d'Illa"... el puigdemontisme es felicitava dijous passat després del xou de Carles Puigdemont a Barcelona. Els afins a l'expresident celebraven un triomf que la resta de mortals no acabàvem de veure quina utilitat política tenia.

Tampoc seria la primera vegada que el puigdemontisme veu victòries on ningú més les veu. Però aquesta vegada, la seva desconnexió amb la realitat ha durat ben poc. Uns dies després del seu espectacle i el seu aparent “triomf”, a Junts ja es veuen obligats a fer front a la crua realitat que els espera.

El dia de glòria de Carles Puigdemont va finalitzar. Va decidir incomplir la seva última promesa i no es va presentar a la sessió d'investidura de Salvador Illa, preferint tornar a fugar-se a Waterloo. Les rialles, aplaudiments i felicitacions que vam veure dijous i els dies posteriors per part dels seus palmeros al partit i als mitjans de comunicació s'han anat traduint en silenci o en ira cap a ERC.

El puigdemontisme viu ara el seu particular cop de realitat. I aquesta realitat reflecteix una situació dura per a Puigdemont i l'espai polític (i mediàtic) que representa. Més enllà de l'espectacle de dijous, l'única certesa és que Salvador Illa és el nou president de la Generalitat, Junts està condemnat a l'oposició a Catalunya i les úniques institucions mínimament importants que controlen és la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Sant Cugat.

L'aposta del 'tot o res' que va jugar Puigdemont el 12-M va sortir creu. I ni totes les performance que pugui organitzar el seu líder no podran tapar o canviar aquesta dura realitat que ha d'afrontar el partit. Especialment complicada és la seva situació al Parlament.

“Té poc sentit que em dediqui a fer de cap de l'oposició”, va dir Puigdemont el mateix dia que anunciava que deixaria la política activa si no era investit president. Si Puigdemont hagués estat detingut, encara hauria tingut l'opció de jugar (una altra vegada) la carta del victimisme com a mínim uns mesos més. Però ja de nou a Waterloo, l'únic que fa és condemnar el seu partit a preparar l'era post-Puigdemont.

La legislatura seguirà el seu curs i ell serà a Bèlgica. I, si algun dia acaba tornant perquè el Constitucional imposa la seva amnistia, seguirà sense tenir sentit que exerceixi els seus drets com a diputat ras a l'oposició al Parlament. Tot un "president legítim" (sic) fent d'oposició seria realment estrany de veure. I encara més, algú amb l'ego desmesurat com és Carles Puigdemont.

Així, mentre ell és a Waterloo, el partit haurà d'afrontar l'acció política a la cambra catalana com la primera força de l'oposició. Amb Josep Rull de president del Parlament i Jordi Turull inhabilitat, el més lògic és que el paper de cara visible de Junts al Parlament recaigui a Albert Batet i/o Mònica Sales, que ja ho van ser a l'anterior legislatura.

Tot i això, noms com Jaume Giró, Salvador Vergés, Jeannine Abella o Josep Rius poden ser algunes de les veus cantants dels juntaires a la cambra catalana. En qualsevol cas, queda clar que el partit està obligat a gestionar la crua realitat: que Puigdemont ni hi és ni se li espera i que altres dirigents del partit hauran de fer un pas endavant per ser la cara visible de l'era post-Puigdemont de Junts, almenys, al Parlament.