La contradicció de l'economia espanyola: dades fantàstiques, però cada cop més pobres

Les dades macroeconòmiques d'Espanya són senzillament inapel·lables. No només són bones, sinó que trenquen fins i tot les previsions més optimistes. Això ho hem vist amb claredat durant els darrers mesos, amb ritmes de creixement que multipliquen els nostres socis europeus. Ara mateix, sobre plànols, la locomotora d'Europa és Espanya.

I a falta que acabi l'any, tot apunta - així ho reflecteix l'INE - que Espanya tancarà el 2024 amb un creixement del 3%. Si comparem la taxa interanual (fins a l'estiu) del 2024 amb el 2023, observem un creixement del PIB del 3,4%. Aquesta xifra multiplica per quatre la taxa de creixement de la mitjana europea durant el mateix període de temps.

Això explica que el Gobierno tregui pit de la seva gestió econòmica i en faci tota la publicitat possible. En aquest sentit, cal recordar que va ser el mateix Pedro Sánchez qui va encunyar la frase que Espanya “no va com una moto, va com un coet”. I ara, amb aquestes noves dades a sobre de la taula, continua la circulació de l'optimisme:

Tant el President del Gobierno com el ministre d'Economia, el discret Carlos Cuerpo, reivindiquen que ens acostem a l'objectiu de plena ocupació. Aquesta situació ha portat Pedro Sánchez a una mena d'avançament de la campanya electoral del 2027. De passada, li ha llançat un dard a Feijóo: “Ja veurem si em presento contra Feijóo o contra una altra líder”:

Un altre panorama quan es fa zoom

Amb aquesta tendència tan positiva d'Espanya, una de les notícies econòmiques més desconcertants dels darrers mesos va ser que la pobresa augmentava. I augmentava de manera espectacular. Ni més ni menys que Espanya va aconseguir aquest any les taxes de pobresa més grans en vint anys, mesurades amb la taxa AROPE.

Segons dades oficials d'Eurostat del juny passat, Espanya era amb un 27% el país amb més risc de pobresa de la zona euro. I si mirem fora de la zona euro, tenim el dubtós honor que només ens superin Bulgària (30%) i Romania (32%).

A més, aquestes dades reflectien l'escenari més dur de la pobresa, que és l'augment d'allò que la mateixa taxa AROPE anomena “manca material severa”. És a dir, llars que no poden fer front a despeses bàsiques. Aquest matís és essencial perquè no es parla d'ingressos, sinó de la capacitat que aquests ingressos es puguin convertir en béns i serveis.

En aquest sentit, el 2023 es va assolir el màxim històric d'Espanya en carència material severa (8,9%). Amb aquestes dades, estem notablement pitjor que en el pitjor moment de la darrera gran crisi. I alguns dels ítems que mesuren aquesta mancança material severa resulten especialment crus.

Espanya, per exemple, és el país europeu amb el percentatge més gran de llars que no poden escalfar adequadament l'habitatge familiar. A raó de cinc anys, aquest ítem ha augmentat en un aclaparador 13,3%. Cal tenir present que traiem gairebé nou punts d'avantatge al segon pitjor país en aquest sentit, que és França.

Els preus devoren a les rendes

Aquestes dades expliquen que, el juny passat, la Xarxa de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social a l'Estat Espanyol (EAPN-ES) mostrés la seva preocupació davant aquesta realitat. Segons l'informe presentat, la causa fonamental de l'augment de la pobresa és “l'encariment de la vida”.

Aquesta hipòtesi que la vida és més cara quadra amb dades d'inflació. Des del voltant del 2020, Espanya ha acumulat una inflació del 27,7%. Això s'ha reflectit sobretot en el preu dels aliments, que han pujat un 35% des del 2020 (i en l'oli d'oliva com a símbol, que n'ha augmentat el preu en un 225%). Però esment a part mereix el problema immobiliari.

Com s'ha dit a E-Notícies, la situació de l'habitatge és alhora un factor que dispara la pobresa, la desigualtat social i la marginació dels joves. Si s'analitza en relació amb la renda, l'augment dels lloguers triplica a l'augment de la renda. Per aquest motiu, l'EAPN destaca que la taxa de pobresa entre els llogaters duplica la taxa de pobresa dels propietaris (15,8% i 33,1%, respectivament).