Europa Press La Catalunya real de la qual no parla Illa: un de cada quatre catalans, en risc de pobresa
Illa se suma a la retòrica de l’economia-coet de Sánchez: el problema és que la butxaca no enganya
El president Illa va defensar en l'últim debat de política general una imatge optimista de Catalunya. Va presentar una economia que supera per primera vegada els 300.000 milions d'euros de PIB, que creix per sobre de la mitjana espanyola i que, segons les seves paraules, “genera prosperitat”. Tanmateix, la realitat que viuen milions de catalans desmenteix aquest retrat triomfalista.
El poder adquisitiu dels ciutadans ha caigut un 15% en els darrers quinze anys, segons estimacions sindicals i d'organismes econòmics. La inflació, la càrrega fiscal i l'encariment de l'habitatge han reduït dràsticament la capacitat de despesa de les famílies. I la dada més eloqüent és que un de cada quatre catalans es troba avui en risc de pobresa o exclusió social.
Els salaris que no acompanyen el creixement
Malgrat l'increment del PIB, els salaris continuen estancats. Entre 2010 i 2023, el salari mitjà a Catalunya va augmentar un 22%, mentre que el cost de la vida ho va fer un 37%. El resultat és una bretxa cada cop més gran entre el que es guanya i el que costa viure.
El Govern del PSC no pot encarrilar el problema | EFE
Els increments salarials recents amb prou feines han compensat la inflació, i només els sous més baixos - per efecte de l'SMI - han mantingut el seu poder de compra. La majoria de treballadors de la classe mitjana ha vist com el seu esforç produeix menys benestar real que fa una dècada.
El problema s'agreuja amb una economia que, tot i que creix, ho fa més per volum de treball que per productivitat. El turisme i els serveis —sectors que concentren entre el 12% i el 14% del PIB català— sostenen l'expansió econòmica, però generen feines precàries i mal remunerades. En altres paraules: es produeix més, però no es viu millor.
Habitatge i impostos: la pinça sobre la classe mitjana
L'encariment de l'habitatge és el gran factor d'empobriment. En els darrers quinze anys, el preu mitjà del lloguer a Catalunya ha pujat un 37%, amb increments encara més grans a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Moltes llars destinen més del 40% dels seus ingressos a pagar la casa, una xifra que deixa poc marge per a la resta de despeses essencials.
A això s'hi afegeix una de les càrregues fiscals més elevades d'Espanya. Catalunya continua sent la comunitat amb més impostos propis i tributs més alts, cosa que ofega treballadors i autònoms. La pressió fiscal, unida a l'augment del cost de la vida, ha deixat bona part de la classe mitjana atrapada: ni pot estalviar ni accedir a un habitatge digne.
La feina ja no genera prosperitat | Europa Press
El creixement demogràfic i la productivitat en retrocés
El creixement del PIB català també s'aguanta en l'augment de la població, impulsat per un fort flux migratori. Aquest creixement, però, dilueix la renda disponible. Hi ha més activitat econòmica, sí, però també més persones entre les quals repartir-la.
D'altra banda, en un model productiu de baix valor afegit, l'arribada massiva de mà d'obra poc qualificada exerceix una pressió natural a la baixa sobre els salaris. D'aquí que, tot i que el PIB augmenti, el PIB per càpita amb prou feines es mogui. Catalunya, amb 37.426 euros per habitant, ha caigut posicions en el rànquing autonòmic i es manté per sota de la mitjana europea.
L'immigració redueix el PIB per capita | Europa Press
La fractura entre les dades i la vida quotidiana
La distància entre la “Catalunya en marxa” del discurs polític i la Catalunya real dels ciutadans s'eixampla. Les cues a les urgències, l'augment del fracàs escolar, la inseguretat als barris i el deteriorament dels serveis públics reflecteixen una societat que sent que el creixement no li pertany.
Mentrestant, el poder polític fuig endavant - sobretot, l'esquerra - i es refugia en les dades macro. El motiu perquè facin això és que saben que no tenen marge de maniobra. I és que, si volguessin canviar coses, haurien d'aplicar unes reformes estructurals summament complexes i antielectoralistes.
Així, per exemple, el creixement macro d'Espanya via immigració serveix fonamentalment per pagar les pensions. Encara més: per presentar unes bones dades als mercats internacionals amb les quals continuar l'espiral de deute sobirana.
Més notícies: